Arbres

Sinopsi

En un racó del bosc, entre petons i esgarrapades, sembla que la Lluna és atacada per la seva parella. L’únic que ho ha vist és en Llorenç, que fa temps que la persegueix en secret. Amagat darrere d’un arbre, contempla l’escena i fuig corrents quan veu com la nit es precipita. Esbufegant, arriba al seu cotxe i, perdut pels nervis, en un mal revolt té un accident. A partir d’aquí les vides de tots els personatges faran un tomb de manera irreversible, de tal manera que les identitats es barrejaran i ja serà impossible saber qui és qui.

Presentació

Arbres representa la primera col·laboració entre Marc Artigau i La Virgueria, i esperem que sigui l’inici d’un viatge conjunt que ens traslladi a diferents indrets a través d’un univers comú d’imatges i paraules.

L’atzar ens van dur a passar l’estiu de 2013 llegint les paraules que el Marc havia utilitzat per explicar textos tan màgics com Les sense ànima o Formigues, entre d’altres. Aquest va ser el nostre primer contacte i el generador de la història que us expliquem. Arbres, en aquells moments encara una idea sense títol ni final, és avui un text captivador, que segueix la línia de treballs anteriors del seu autor i que resulta especialment atractiu per la companyia ja que uneix la poesia textual i la imaginació en un format quasi de conte. Un conte per ser explicat, viscut i reflexionat.

El text que el Marc ens brinda ens permet seguir explorant el nostre llenguatge basat en la poesia visual i l’energia dels actors. Ens permet establir un punt de partida a la Terra en direcció a la Lluna, de l’alba a la matinada. Explorar els límits de l’ésser humà i d’allò que és capaç de fer per trobar, o perdre, el seu lloc al món.

La Virgueria

Parla l’autor

El bosc és un espai semblant a l’ànima. Laberíntic, on un s’hi pot perdre fàcilment i, al mateix temps, on un pot gaudir també de la bellesa del paisatge i de la foscor dels camins. Els personatges d’Arbres vaguen pels espais, sense saber què fer. Perduts, i potser tampoc no ho saben.

En Llorenç busca la Lluna, la Lluna ha perdut les paraules i l’Alba, com un funambulista, transita pels dos personatges, sempre a punt de caure.
Aquesta pulsió cap a un espai inhòspit, aquesta pulsió per ser un altre, per esdevenir una part de la terra, que ni sent ni pateix, com una pedra enmig del camí, és el que fa que aquests personatges siguin tan semblants. Arbres parla de la identitat, de l’atzar i de com la mentida és l’eina principal per viure.

“Mira al teu voltant. Tu i jo també som arbres. Potser podrits, potser malalts. Aquí, encara que no ho sembli, tot es mou.”

Marc Artigau i Queralt