El bosc

Sinopsi

Una nit, després de dos anys buscant intensament la seva germana petita, la Judith localitza l’Adela en una cabana enmig d’un bosc. Aquest encontre suposa un xoc per a l’Adela, que porta una vida solitària i mig salvatge i que no confia en les intencions de la seva germana gran. No han sabut res l’una de l’altra durant els últims quinze anys, i a mesura que avanci la nit s’adonaran que tampoc no en sabien res ni tan sols quan vivien sota el mateix sostre. La trobada servirà per desenterrar la veritat, que dorm al cor d’aquest bosc solitari.

Presentació

Solitud, feblesa, desemparament, por: necessitat de companyia.  Aquesta cadena de sensacions pot descriure una part  de la vida de qualsevol persona, per més que  no es visqui de manera malaltissa.  Tots, en algun moment, busquem viure en companyia per allunyar la por, per no sentir-nos tan febles ni desemparats davant d’un món que no sempre ens tracta prou  bé.  Moltes vegades, però, som nosaltres mateixos que ens tanquem la porta a una possible “salvació”: no sabem si tenim dret a destorbar l’altre,  si la nostra demanda de companyia serà ben rebuda, si serem capaços de  suportar un possible fracàs.  La precaució ens condemna, massa vegades, a la solitud, fins i tot en un món hipercomunicat com el nostre.  La “bona educació”  ens converteix necessàriament en individus independents, capaços de plantar cara al món sols, sense necessitat d’haver de conviure en famílies, grups d’amics, comunitats o societats que només són, al cap i a la fi, conjunts “operatius”.
Potser El bosc, de Daniela Feixas, parteix d’aquesta solitud contemporània i de l’impuls que tenen els seus personatges d’enfrontar-s’hi, de sortir-se’n, de ser capaces de  reconèixer que es necessiten, ni que només sigui per poder recolzar el cap sobre una espatlla humana. El bosc és la història d’una tornada, d’un retrobament “voluntari”: la germana gran busca la petita, mira de reconstruir una vida perduda, d’apedaçar una relació que potser acabaria donant sentit a alguna cosa.
Daniela Feixas ha triat uns referents i un estil poc habituals en la dramatúrgia catalana contemporània. Els seus personatges se situen per sota de la burgesia comuna, per sota –o per damunt– de la normalitat del comportament benpensant amb mala consciència, més enllà de les emocions quotidianes. La seva capacitat narrativa beu més de la novel·la i del cinema contemporanis que no pas d’experiments post-dramàtics o banalitats de teatre comercial disfressades.  No li fan por el suspens, ni l’emoció, ni els comportaments patològics, ni el joc amb un espectador que busqui reconèixer en els excessos de la seva imaginació alguna cosa de la pròpia vida quotidiana. Ramon Simó