El setè cel

“Sé bastant bé quin tipus de societat m’agradaria: descentralitzada, no autoritària, comunista, no sexista –una societat en què la gent pugui estar en contacte amb els seus sentiments i en control de les seves vides.”

Caryl Churchill

Sinopsi

El setè cel consta de dos actes. El primer té lloc a finals del segle XIX a Àfrica, on Clive, l’home blanc, administrador de les colònies i representant de l’Imperi Britànic i els valors de la societat patriarcal occidental, imposa els seus ideals a la família i als nadius. Però l’ambient de tranquil·litat, desig i aparent felicitat que envolta la família es veurà amenaçat per la revolta dels negres contra la repressió colonial dels blancs.
El segon acte transcorre a Londres un segle més tard –que nosaltres situem en el nostre propi temps–, malgrat que per als personatges tan sols han passat vint-i-cinc anys. Els comportaments i les expectatives de la societat han canviat en gran mesura perquè s’ha produït un alliberament de les rígides estructures morals, tot i que certs dogmatismes i mentalitats de l’època victoriana continuen encara presents de manera més o menys velada. En aquesta part, Clive desapareix, la família es deconstrueix i els personatges, si bé creixen amb l’herència del passat, aprenen a viure de manera lliure i oberta la seva sexualitat, apropant-se així més als seus sentiments i a la seva identitat.

Ara, setè cel

Teatre de l’Enjòlit començà passant una temporada en la Primavera perpètua (2008). És lògic que ara vulgui ascendir i instal·lar-se aquests dies al setè cel. La metàfora de fons que rau en els títols dels dos espectacles és la mateixa: el goig, la satisfacció, l’orgull de saber-nos membres d’aquest nostre Primer Món, aquesta mena de paradís del benestar. Però (i heus-ne aquí la ironia), a poc que mirem on posem els peus, descobrim les arenes movedisses sobre les quals s’aixeca la moral del vell continent i, per extensió, del món occidental.
Com a companyia hem visitat també Corrüptia, una regió de l’Est(2010) i de la mà de Dario Fo ens hem negat a pagar si no ens pagaven (2013). Amb El setè cel de Caryl Churchill seguim, per tant, furgant en els valors ocults que hem heretat.

La peça té dos actes que funcionen com miralls l’un de l’altre; miralls d’un segle i escaig de distància.
Al segle XIX, des d’una posició de superioritat econòmicomoral, l’home blanc europeu colonitza, explota, espolia i arrasa un continent en nom de la civilització, la corona i el déu fet a la seva imatge i semblança. Amb la mateixa traça que subjuga els territoris africans, té cura de la seva família (la dona, els fills, la sogra admeten la submissió al marit, al pare, a l’home) però és incapaç de dominar els instints més baixos. Sí, sembla que a finals del XIX hi havia molts assumptes per resoldre.
Al segle XXI vivim la postmodernitat i les seves noves formes de dominació. Hem viscut la revolució sexual pel canvi de rols, per l’alliberament i contra la dominació masclista, però sembla que no ho tenim tot resolt.
Què hem après, doncs, de la Història? Ens hem desfet del llast de la hipocresia? Hem abolit les diferències o, contràriament, les seguim engrandint? La consciència dels valors humans avança tant com el progrés tecnològic? Hem esdevingut, per fi, éssers adults, com preveia la Il·lustració optimista de finals del XVIII? I, per acabar, la qüestió ètica: som ara, potser, més feliços? Teatre de l’Enjòlit

Sobre l’obra

El setè cel és una comèdia que gira al voltant de la idea de la sexualitat com a aspecte essencial que defineix la identitat de l’ésser humà. La sexualitat, o el desig, entesa com la base per a la construcció de sentit de l’individu. Les creences i els esquemes externs s’encarreguen d’ofegar aquest desig quan no va d’acord amb –i desestabilitza– allò establert, el dogma. I l’autora ho mostra a partir d’un joc de teatralitat que ens permet desfamiliaritzar-nos de la realitat i prendre consciència de com les convencions socials i les estructures de poder estan fortament instaurades al nostre interior i es fa difícil escapar-ne.
El teatre de Caryl Churchill en general, i El setè cel en particular, s’allunya de les convencions naturalistes i beu de la influència brechtiana per aconseguir en l’espectador l’efecte de distanciament necessari a través del qual un procés familiar es converteix en alguna cosa estranya, inesperada, que fa descobrir una realitat nova, posant al descobert actituds socials que tal vegada cal repensar, mirar diferent i adonar-nos que potser poden ser d’una altra manera. Amb aquesta tècnica distanciadora, a través de l’experiència estètica, i sempre amb humor i ironia, pot sorgir en l’espectador “un sentiment de responsabilitat ètica envers els individus que pateixen”. Les seves peces no ofereixen resolució de conflicte sinó contradiccions, no hi ha una veu única i l’interès recau en la possibilitat del canvi social. Els canvis costen, fins i tot espanten, però són necessaris per créixer. I l’acció –íntima o política– és la llavor del canvi social: “Si no hi ha una forma correcta de fer les coses, potser cal inventar-la” (Betty, acte II).
Churchill ens convida a reflexionar sobre nosaltres i sobre l’Altre, sobre els valors i els patrons de comportament que edifiquem i incorporem des de la nostra societat occidental civilitzada. Glòria Balañà i Altimira