Este no es un lugar adecuado para morir

Sinopsi

Un jove troba el seu gos, perdut des de fa dies, mort a la carretera just a l’entrada del seu poble. Aquest és l’inici de la història que se’ns explicarà a Este no es un lugar adecuado para morir.
A partir d’aquí, tot el que el jove planificarà per tal d’enterrar el gos portarà el públic a conèixer la història de la seva família, les seves relacions i els seus misteris. Unes relacions marcades per uns esdeveniments que portaran el germà a fugir del poble.
En aquest entorn podrem reconèixer que dir que “un lloc no és adequat per morir-hi” no és res més que dir que “un lloc no és adequat per viure-hi”. Perquè el lloc on viuen realment aquests personatges no és en el propi poble, sinó en la mirada dels altres.
Este no es un lugar adecuado para morir planteja la situació i les relacions d’una família en un espai indefinit en relació a la mirada de l’altre, i és en aquestes mirades i relacions on tots ens podrem sentir identificats.

Presentació de l’autor

Aquest és un text que no té el seu origen en una decisió, una necessitat i un projecte clars. És un d’aquells textos que neixen a poc a poc, com una recopilació d’intuïcions, imatges, fragments ja escrits… que semblen no portar a cap lloc concret per si mateixos, però que sí que semblen menar a un port incert però existent en el seu conjunt. La llavor d’Este no es un lugar adecuado para morir és a algunes obres que no s’han arribat a escriure, en textos fragmentaris i individuals, i en inquietuds que, fins gairebé el moment de concretar-se, no s’havien ni tan sols verbalitzat. Gran part de la feina, doncs, va consistir en investigar cap on anava aquest puzle. Alguns elements que hi ha a l’obra semblaven travessar des de feia cert temps tot allò que tocava: gossos, mort, tardor… i quasi de manera obsessiva en els darrers temps l’obra del fotògraf nord-americà Gregory Crewdson, que ha estat finalment una de les influències amb més pes en l’elaboració del text. Allà hi trobo personatges sols però carregats d’història enxampats en el moment intermedi, quan la tragèdia ja ha passat o quan és a punt de passar. I també el pes terrible del paisatge, del lloc, sempre amb aspecte de poble “no rural”, com el poble en el qual jo mateix vaig néixer i vaig créixer. I Este no es un lugar adecuado para morirreflecteix també el que possiblement era l’única condició prèvia que m’havia posat: aquest cop calia no boicotejar la història i la trama. Tenia quasi com a repte no utilitzar la faula com a fons gairebé remot, com a mera excusa, tal i com venia fent habitualment, i limitar-me a la construcció d’una simple història minimitzant les fragmentacions i les càpsules o el text com a mer acompanyant llunyà d’una sèrie d’imatges. Fins a quin punt he aconseguit assolir el meu propi repte encara en tinc algun dubte… En tot cas, el resultat és aquest text que vol parlar del limitat espai que ens queda per viure en la mirada de l’altre, de com n’és de difícil viure en el judicis i les opinions, del pes de la comunitat, de la por…i també, com a revers de tot això, de l’exigència i la crueltat que habita sovint en els somriures i en la gentilesa de les “bones maneres”. Un somriure pot ser exigent quan reclama sense pietat un altre somriure com a contrapartida, un senyal que tot continua exactament en el mateix punt on era i que no cal preocupar-se. Un somriure pot ser autoritari quan és una promesa de quietud, quan clarament no acceptarà un no-somriure com a resposta, quan es dibuixa sota una mirada com una invitació al silenci desèrtic del benestar. En definitiva, aquest lloc del títol, que no és adient per morir, és més que un indret geogràfic i més que una idea arquitectònica, i és més a prop d’un “nosaltres” com a espai. Un “nosaltres” que fa que sovint el món que coneixem i que creem a diari amb cadascuna de les nostres accions no sigui un indret adient per viure. Albert Boronat