George Kaplan

L’obra

George Kaplan és una comèdia moderna sobre les relacions entre el poder i la ficció, la política i l’espectacle, la societat i els seus propis mites. Una història enigmàtica i divertida sobre conspiracions i teories conspiratòries. És possible canviar el món? O està tot tan controlat que fins i tot la revolta està planificada?  De vegades sembla que la política i l’economia estiguin dictades pels guionistes de Hollywood, però també podria ser que entre els grans relats de la ficció contemporània s’hi amaguin consignes revolucionàries.

Sinopsi

Un grup d’activistes clandestí, sense cap identitat reconeixible, es reuneix per engegar un projecte que posi en evidència la deriva del sistema cultural i mediàtic d’occident.
Un equip format per alguns dels guionistes i creadors de ficció més prestigiosos del món treballa, per encàrrec de no se sap qui, en l’elaboració d’un relat capaç d’oferir respostes a l’actual esfondrament del sistema de valors occidental.
Un important grup de poder (una mena de govern a l’ombra que reuneix personalitats dels mitjans de comunicació, la indústria, la política i les finances) estudia amb caràcter d’urgència com fer front a una insòlita amenaça que posa en perill les bases del nostre sistema.
El nom de George Kaplan circula, enigmàtic i punyent, per entre les parets d’aquestes tres reunions.

Presentació de l’autor

George Kaplan és un personatge de la pel·lícula de l’any 1959 North by Northwest, una de les pel·lícules més famoses d’Alfred Hitchcock (si no la més famosa), que ha quedat immortalitzada per la imatge de Cary Grant perseguit per un avió en un camp de blat de moro i per una escena final antològica al Mont Rushmore.
Però George Kaplan no és un personatge de debò: és un esquer, una identitat fictícia inventada per la CIA per enxampar un tal Vandam. En realitat, no existeix, i la CIA se les enginya per tal de crear-li una vida aparent, escampant per diferents llocs proves materials de la seva existència (sobretot traslladant les seves coses d’hotel en hotel).
Si acceptem que George Kaplan és un personatge central dePerseguit per la mort, el seu “punt cec”, podríem dir, aleshores és en primer lloc un no-personatge, una closca buida, una mera ficció a la qual s’intenta donar vida i que acaba cobrant vida per a sorpresa de tothom (quan Roger Thornill, interpretat per Cary Grant, es troba encarnant la figura de George Kaplan contra la seva voluntat).
Fa temps que George Kaplan em té fascinat: un personatge fantasma, si n’hi ha, que es troba alhora en el centre de North by Northwest i completament fora, en el nucli de la intriga i en canvi sempre és invisible, a la vegada present i absent, i que només acaba sent encarnat episòdicament per Roger Thornill a causa d’un contratemps. Aquesta identitat fictícia que s’intenta que tingui un aspecte real i que acaba tenint-lo per pura casualitat em ressonava particularment amb alguns dels meus temes i preocupacions en relació als espais de fricció i de confusió entre realitat i ficció, la definició de les identitats i dels seus límits, així com la seva potencial permeabilitat.
A partir d’aquest personatge, doncs, es va començar a gestar el projecte d’una peça de teatre que giraria entorn d’un tal George Kaplan sense que aquest arribés a prendre cos en cap moment, sense que l’arribéssim a veure mai; una obra en què s’estaria parlant contínuament de George Kaplan, sense que aquest aparegués en cap moment. Com a la pel·lícula, George Kaplan seria aquest punt cec a partir del qual es construiria tota l’obra. Una obra que duria per títol, evidentment, George Kaplan.
La dramatúrgia de George Kaplan, la seva estructura narrativa, es troba al nucli del projecte: va néixer de la voluntat d’experimentar una forma de narració no lineal. Vaig començar a treballar en aquesta mena de dramatúrgia en les meves últimes obres, mitjançant seqüències en principi independents que acaben unides entre si per alguns punts (ressonàncies, ecos, associacions temàtiques, joc de miralls, composició paral·lela). Així, aquestes seqüències constitueixen més una imatge, un estat, una visió, un món, que no pas proposen una història. Si s’hi perfila una història, aleshores sembla que no es pugui reduir a una única clau de lectura. Actualment aquesta forma dramatúrgica em sembla la més capaç de treballar determinats temes, de donar compte, per exemple, de la complexitat de les relacions entre realitat i ficció.
El tema principal de George Kaplan són les implicacions polítiques de la ficció, o dit en un sentit més ampli, el lloc de la ficció en el nostre món contemporani. Entenent per ficcions tant els grans relats hollywoodencs com l’storytelling polític, les campanyes publicitàries o les històries idiotitzants de l’entreteniment espectacular. Perquè estem rodejats de ficcions: tant si volem com si no, cada dia consumim un cert nombre de relats,  històries,  mites,  que a vegades només existeixen per fer-nos adherir  a un mode de pensament, per fer-nos adoptar un comportament, per fer-nos comprar un producte específic. Si bé alguns es presenten obertament com purs objectes ficticis, d’altres ho fan amb la màscara de la realitat oficial. Si bé algunes ficcions són obertes, emancipadores, creadores de possibilitats, de pensament i de vida, algunes són asfixiants, alienants, manipuladores. Si bé algunes ficcions intenten camins utòpics, es conceben com focus de resistència, d’altres pertanyen a un tipus d’opressió mortífera.
George Kaplan és una obra en tres parts amb múltiples lligams narratius, una obra sobre les implicacions polítiques dels mites i els relats, sobre el paper del cafè (i de la cervesa) en el bon transcurs de les reunions, sobre la influència de Hollywood en la nostra representació de la geopolítica mundial, sobre la participació d’Alfred Hitchcock en un complot internacional, sobre la guerra de la informació i la manipulació de les masses, sobre una gallina que pot salvar la humanitat, sobre un nom que podria canviar el món.
George Kaplan és una comèdia sobre les relacions del poder amb l’espectacle, de la ficció amb la política, una comèdia fosca que a mesura que avança ens convida a entrar en una espiral sense fi, en un joc de miralls vertiginós, on un sol nom es converteix en la caixa de ressonància d’un caos universal.

Frédéric Sonntag