La festa

Sinopsi

El pare, la mare i en Gianni, el fill, viuen les seves petites vides més o menys ordenades sense res que es pugui dir que no hagi estat dit ja.
Entre malentesos fingits i respostes esperades, regna una confusió molt ordenada que permet al pare tots els seus capricis malhumorats, a la mare totes les seves fantasies i al fill les seves escapades de solter.
En aquesta mena de rutina quotidiana orquestrada a tres veus, cadascú recita la seva part de la partitura, obligant l’espectador a reflexionar sobre l’estat i el sentit de la família, niu d’afectes i trampa de convivències obligades.
Cada dia s’engrana amb l’anterior i el següent sense cap alteració, amb l’única diferència que avui és el trentè aniversari de noces dels pares i se celebra una festa.
Tot esperant aquesta festa, la mare desenvoluparà una quotidianitat asfixiant amb el fill i el marit. La festa esdevé, aleshores, un retrat fidel de la incomunicació i la solitud de la societat contemporània.
Scimone situa l’acció en un espai únic i estret i fa servir la comicitat per mostrar el dramatisme d’una família que parla per parlar i no s’escolta.

Parla l’autor

En el dia del trentè aniversari de casats, el pare, la mare i el fill, en el reduït espai d’una cuina, es retreuen contínuament els recíprocs sofriments. En aquest tibant i cruel ambient familiar aparentment devastador, sorgeixen conflictes no resolts i, fins i tot, els impossibles de resoldre. Cadascun dels tres personatges juga, entre drama i comicitat, el seu propi paper. La mare, constreta, accentua el seu rol de víctima. El pare alça la veu per dissimular la seva pròpia debilitat i dependència. I el fill, que ja no es parla amb el pare, porta a casa diners de fosca procedència. Els diàlegs secs, repetitius, esdevenen armes afilades que els tres personatges fan servir per defensar-se de les seves pròpies culpes. No obstant això, en els silencis, en les obsessions i en la violència implícita en aquest microcosmos familiar, hi ha un límit més enllà del qual no poden anar: la necessitat de no arribar a la ruptura perquè l’endemà puguin reprendre la seva quotidianitat des del començament, amb les mateixes paraules. Amb el mateix costum.

Spiro Scimone

El espejismo de lo cotidiano

Lo cotidiano no existe. Ningún instante se parece a otro y eso es algo que es bien sabido por los hombres y mujeres que transitan por el escenario. Por eso todo afán de realismo se enfrenta a la barrera de lo inesperado. Es cuestión de mirada, o de la luz que cae sobre aquellos objetos que nos parecen eternos e imperturbables en su aparente inmovilidad. Lo usual se desplaza hacia lo inusual en mínimos movimientos donde tiende a la variación y termina renovándose. La tragedia cotidianista de Scimone es la tragedia del humano que ignora que los cambios se realizan a nivel de lo diminuto, del pequeño error, de la incomprensión de un gesto que al variar se nos presenta transfigurado, inquietante, milimétricamente diferente.
Nuestro objetivo es contar esas variaciones, esa vibración de la luz y esa repetición turbadora de gestos donde los personajes se sienten atrapados pero seguros. Esa repetición es la trampa de lo inusual. Los personajes de La festa se han encerrado en fotogramas, en instantáneas, olvidando que son parte de un universo engañoso donde la luz acecha deslumbrantemente descubridora.
Los gestos hablan más allá del gesticulador y estar dispuestos a escuchar sus voces diminutas, aparentemente insignificantes, es lo que hace la posibilidad de transformación. Lo cotidiano es un espejismo. Una prisión que está adentro.

Orlando Arocha