L’efecte

Sinopsi

“Puc diferenciar perfectament qui sóc d’un efecte secundari.”

A L’efecte, dos joves voluntaris es comprometen a participar en un assaig clínic d’un nou fàrmac antidepressiu que augmenta els nivells de dopamina a l’organisme. En sucumbir a la força gravitatòria de l’atracció i l’amor, però, posaran en entredit l’èxit de l’estudi.

Ara bé, què és l’amor? El resultat dels efectes químics d’una pastilla o un misteri que escapa a qualsevol comprensió? En aquesta obra, Lucy Prebble, autora de la sèrie britànica Secret Diary of a Call Girl, fa una vibrant exploració teatral sobre el cervell humà, els límits de la medicina i la inevitabilitat de l’atracció física.

Presentació de l’autora

Aquesta obra és potser el millor que he fet mai i el pitjor que he fet mai. A mesura que em vaig fent gran aquestes contradiccions semblen produir-se cada vegada més. O potser sóc jo que me n’adono més. Les coses són el mateix i el contrari. El cor té dos ventrílocs. El cervell, dos hemisferis ben diferenciats.

Vivim en un procés constant per posar en contacte aquests dos elements, per fer fluir la sang i l’electricitat entre ells. Estem fets per existir en un cicle ─no només, crec jo, en la segura presó de la nostra pròpia pell sinó també fora de nosaltres mateixos. Hi ha una teoria passatgera anomenada «la ment estesa» que es pregunta si el que considerem la nostra ment en realitat s’estén més enllà del nostre crani. Això pot semblar incòmode a aquells i aquelles que, com jo, fan del materialisme el nostre déu, però sembla correcte quan pensem en l’art. O en l’amor. Si em trenques el cor, això passa realment al meu pit? O l’acte de trencar-lo es produeix en algun lloc entre tu i jo? Uns centímetres més enllà de la meva mà mentre es dirigeix cap a la meva boca, a l’altura del teu ull, a l’esquerra del forn? Hi ha un viatge entre nosaltres que es veu interromput. No estem tan tancats si pots fer-me mal físicament sense tocar-me. Està sorgint un cicle, en l’espai que hi ha entre nosaltres, i se’n podrien derivar tota mena de símptomes emocionals i físics. Quan ens estimem ens tornem porosos. En tots els sentits. I quan ens fem mal també. Déu meu, és insuportable.

Potser és per això que anem a veure obres de teatre i n’escrivim. Podem practicar amb persones de ficció. Tenim aquell cicle a les fosques, manipulat pels actors i segur al mateix temps. He començat a pensar que l’art no és més que amor interromput. Una persona considerada «normal» es pot implicar en temps real amb una altra en un cicle giratori, empàtic. «Em fas sentir un ésser complet», diem. «I tu a mi», diem. Es tracta d’una comunicació especial, constant, amb una altra persona. Significa ser acceptat del tot; la topografia de la nostra ment per sobre de la seva, el teu cor arrupit a les seves mans. Però un artista només fa la meitat del camí. I després et demana que et reuneixis amb ell. Més tard.

Com a escriptora, amb aquesta obra volia expressar-me. Volia que em coneguessin. No volia ser-hi quan això passés. Així doncs, vaig deixar aquests bocins de mi mateixa abandonats en una pàgina tot esperant que completessin el circuit per mi. Durant un temps vaig pensar que l’art era millor que l’amor ─un fi en si mateix. Però és pitjor. És un extrem d’una conversa que no vaig ser prou valenta de mantenir. Es tracta de tenir contacte visual amb el mirall. Es tracta d’un os trencat. I una escaiola en cobreix la fractura.

I, per la seva banda, el repartiment té el gran coratge de mantenir les peces juntes. Aquesta esperança perduda. Porten de forma magnífica aquell amor. S’expandeixen i repeteixen i representen amb molta emoció aquesta obra i esperen trobar-se amb tu a mig camí com a públic, envoltats de comprensió i sentiments.

Gràcies a ells i elles. I gràcies a vosaltres. Per completar les coses per mi. Confio que tots nosaltres completarem el viatge.

Lucy Prebble