Penso en Yu

Sinopsi

Sola al seu apartament, Madeleine llegeix al diari una notícia sobre un periodista xinès que acaba de ser alliberat després de 17 anys de presó per haver llençat, juntament amb dos companys més, pintura al retrat de Mao Zedong durant els esdeveniments de la plaça de Tiananmen, el 1989.
Fortament afectada per aquesta notícia, Madeleine s’embarca en la reconstrucció de la història de Yu Dongyue i els seus companys i les circumstàncies que els van dur a la presó. En les setmanes que segueixen, descuida la seva feina, deixa de banda les tasques domèstiques i es tanca a casa per submergir-se en aquells dies de maig de 1989, quan centenars de milers de persones van ocupar la plaça de Tiananmen. Però el seu enclaustrament es veu interromput puntualment per les aparicions d’un home que no coneix, que aterra a casa seva per atzar, i per una jove immigrant xinesa que reclama insistentment unes classes de francès pactades, que li són imprescindibles per començar la seva nova vida al Quebec.
Tots tres, estranys entre si, i que s’han conegut de forma inesperada, es veuen confrontats a la història dels camarades Yu Dongyue, Lu Decheng i Yu Zhijian.

Presentació de l’autora

El matí del 23 de febrer de 2006, una notícia llegida al diari em va cridar l’atenció. Deia que el periodista xinès Yu Dongyue, de 38 anys, acabava de ser alliberat després de 17 anys de presó pel fet d’haver llançat pintura sobre el retrat de Mao durant les manifestacions que hi va haver a la plaça de Tiananmen el maig de 1989. Colpejat i tancat en cel•les d’aïllament en diverses ocasions, aquest home pateix actualment una malaltia mental.
Aquest notícia em va sacsejar. De sobte em vaig quedar horroritzada per la severitat de la sentència: 17 anys de presó per una acció que no ha causat cap mort o lesions a ningú. Em van entristir, les conseqüències del càstig en la vida de Yu Dongyue, que va perdre la joventut i el senderi pel sol fet d’haver fet un gest purament simbòlic.
Llavors vaig recordar els primers dies dels meus 20 anys, època en que la figura de Mao Tse-tung va ser font d’inspiració per a tots els joves d’Occident que buscàvem un món millor. Llavors vaig pensar en l’acte en si, llançar pintura sobre el retrat d’un líder intocable, en l’increïble audàcia d’aquest gest, en el seu poder, en el seu caràcter sacríleg, i em vaig estremir, tota sola, a la meva cuina.
Aleshores vaig escriure “Yu Dongyue” al Google i els esdeveniments van començar a aparèixer sota els meus dits: les desenes de milers de persones a la plaça de Tiananmen durant gairebé dos mesos, la vaga de fam, el desplegament de l’exèrcit al voltant de Beijing i les grans manifestacions, el gest de Yu Dongyue i els seus dos companys, Lu Decheng i Yu Zhijian, la seva detenció, la seva condemna, etc. Sense entendre ben bé per què, aquesta història que va passar en un lloc llunyà, fa gairebé vint anys, em va agitar molt profundament. Em semblava tan forta i tan rica de contingut i sentit que volia apropiar-me-la. Però per explicar-la vaig sentir la necessitat de fer-ho a través de la sensibilitat de personatges que no han experimentat aquesta tragèdia, que la veuen de lluny, deixant que vibri en ells i en busquin el significat.
Els tres personatges de l’obra són persones, com tots nosaltres, que conviuen amb els seus propis dimonis. En primer lloc, Madeleine, una dona d’uns cinquanta anys, una exmilitant en plena crisi. Després Lin, una jove immigrant xinesa que no sap res i que no vol saber res de Yu Dongyue ni dels patiments que ha deixat al seu país. I finalment, Jérémie, un home solitari, absorbit pel drama íntim que ha marcat la seva vida.
L’obra està escrita perquè es produeixi una tensió constant (i, de vegades, angoixosa) entre aquests tres personatges sortits de la meva imaginació i el gest que van fer tres homes, de carn i ossos, a la Xina el 1989.

Carole Fréchette