(Salvatges) Home d’ulls tristos

Del perill de baixar massa aviat del tren

És el pic de l’estiu. En Gunter, un “metge sense fronteres”, es troba en ple viatge de retorn a casa després d’una missió a l’Europa de l’est. Per escapar de la calor del tren, que té les finestres segellades, baixa abans d’hora i es troba a l’andana solitària de Neumünster del Lau. Allà l’esperen els germans Flick, que volten per l’andana i li ofereixen la seva generosa hospitalitat una vegada i una altra, mentre alhora —amb una naturalitat desvergonyida—  s’interessen molt per les seves pertinences. A partir d’aleshores, Gunter cau dins d’un malson que va creixent amenaçadorament. Els dos germans el forcen a seguir-los per una ciutat totalment despoblada en què ni els serveis d’aigua ni d’electricitat funcionen: la civilització es troba en retrocès, i la natura —idíl·lica, però també perillosa i salvatge— reconquereix el seu espai. “La gent està de vacances”, expliquen els germans Flick, però en aquesta obra un no es pot fiar gaire del que diuen les paraules. Gairebé sense voluntat de tanta set que té, Gunter deixa que el portin al seu pis per guarir la seva germana Hedy, que pateix una misteriosa malaltia. A poc a poc, es va fent fosc…

La casa ur de Gregor Schneider

Per a aquesta obra, Händl Klaus es va inspirar en la Casa ur (Haus ur) de l’artista alemany Gregor Schneider. Quan tenia disset anys, Schneider va començar a transformar sistemàticament en un laberint una casa que els seus pares tenien a Rheydt. Mentre que per fora la Haus ur sembla una casa absolutament normal, per dintre s’ha anat convertint al llarg dels anys en el malson de la confusió dels sentits fet realitat: les parets són mòbils i obren espais que abans quedaven ocults, o tapen de sobte corredors que l’observador acaba de recórrer amb pas segur. Hi ha portes que duen al no-res; finestres que aparentment marquen el límit entre dintre i fora però que, en observar-les de més a prop, donen habitacions que es troben darrere les habitacions i de les quals només podem imaginar el significat. Al mateix temps, la casa, en permanent transformació, està plena de rastres de decadència i de capes inacabables del record…

Un llenguatge de l’abisme per a una obra sobre la desaparició

Salvatges és un text sobre la desaparició d’una persona, una fuga de mort kafkiana. Quan en Gunter, l’home d’ulls tristos, baixa del tren, cau en una escletxa de la realitat, comença a viure un malson a plena llum del dia. L’autor conjura aquesta atmosfera pampalluguejant del malson, de l’amenaça latent, de la incertesa claustrofòbica, amb un llenguatge singular, inspirat per la Casa ur: així com Schneider canvia una vegada i una altra les parets de les habitacions, carregant-les d’aquesta manera de significat, Händl Klaus construeix espais amb el llenguatge. Això fa que res no sigui segur en les seves construccions lingüístiques, aparentment tan precises i estables, ni tan sols el mateix llenguatge. Händl Klaus sap que el llenguatge és inconsistent; ell, que és un artista de la llengua, desconfia de qualsevol certesa de les paraules, i tanmateix els seus textos constitueixen una arquitectura finament cisellada. La seva eina preferida és la coma: amb ella forma i dóna ritme a les seves frases, accentua, construeix paranys i canvia significats. I com a la Casa ur, s’obren de sobte espais (aquí mitjançant el llenguatge) en què es percep el ressò d’allò que els personatges de Händl Klaus i nosaltres mateixos no podem veure i potser no veurem mai. Les seves frases són breus i contrapuntades, de vegades sembla com si el que es diu no fos sinó un mitjà per acotar allò que compta de veritat i és inexpressable. Una vegada i una altra els personatges es completen mútuament les frases, prenen una idea iniciada per l’altre i la conclouen en un altre sentit, o comparteixen fins i tot un llenguatge comú, com els germans Flick, que diuen una sola frase rítmicament a duo. D’aquesta manera, el llenguatge esdevé quasi un personatge independent: “Com engranatges que encaixen entre ells, els germans Flick comparteixen una columna vertebral, paraula per paraula, de passos canviats. L’hoste també és incorporat, literalment xuclat, costella a costella, al flux del llenguatge: s’obre una cremallera, es pren el botí i es torna a tancar.”

Händl Klaus

De la Casa ur a la Casa Beckett

Händl Klaus és un dramaturg molt generós, va dir l’actriu que fa de Hedy al nostre primer assaig. Ho va dir sense ironia i té tota la raó: Klaus et deixa molta llibertat, no dóna ni una sola acotació, ni amb relació a les figures ni pel que fa a l’escenari o a accions concretes: tot un repte per a la fantasia. Però tot i així, dins del text, i entre línies, trobem tota una xarxa d’indicacions que porten a unes situacions i a uns personatges molt concrets: “només” s’han de desxifrar. Aquest text és summament artificial, està construït com una fuga de Bach, però justament per això és summament teatral: es nota que l’autor s’ha format com a actor. I amb cada lectura, amb cada assaig fas una nova troballa, i te n’alegres, però al mateix temps et queda sempre el dubte de si t’has equivocat en aquest laberint, de si hi ha amagat un altre pla de significat, de si no has entès bé una de les pistes que deixa l’autor… Perquè no hi ha ni una coma que hi sigui arbitràriament.

Vull donar les gràcies a tots els que s’han deixat contagiar pel virus Händl Klaus i han fet amb mi aquest viatge singular i interminable a la seva Casa ur, per portar-la aquí a la Sala Beckett. I espero que vosaltres, el públic, en gaudeixin.

Thomas Sauerteig