Vacío

Vacío

Hi ha una estranya coincidència per mi, entre alguns dels textos de José Sanchis i el meu “moment” personal. Per alguna inexplicable raó, arriben en el moment just que em permet gaudir-los i portar-los a escena. Fa 10 anys, al 1994, em vaig trobar amb Pervertimiento. També sortia jo d’una situació personal molt difícil i aquest text em va redimir i em va donar moltes satisfaccions. Amb en José ens vam conèixer l’any 87 a Medellín i l’any següent, una mica mobilitzat per aquesta trobada, vaig venir a Espanya i… fins ara.

Han passat 10 anys i els avatars de la vida em posen de nou davant una situació límit. I de nou la màgia d’un retrobament que em deixa entre les mans un monòleg que es diu Vacío. Així estic o així em sento i des d’aquesta buido personal tracto un altre Vacío que suposa un repte per mi.

He fet diversos monòlegs a la meva carrera teatral però mai un que sigues unipersonal. És molt difícil parlar del no res i que no avorreixi. I ho es encara més donar-li sentit i profunditat poètica i filosòfica a aquest no res. La gran virtut de Sanchis esta en fer que un hagi de construir el diàleg amb l’espectador, no des de les paraules, sinó des dels silencis. I això aguditza l’instint i obliga a l’actor a funcionar des del precari equilibri en el qual el silenci activa i respon, i no arriba a la fatiga. Tot això, des de la mirada d’un nen genial: una mirada entre la perplexitat que ens situa al lloc exacte on la transcendència no deriva mai cap a la pontificació ni la pedanteria sinó que es trenca en  gag “involuntari”, es visualitza la sorneguera indulgència. I torna a començar. Això no deixa mai que la poesia resplendeix, aquest pudor intel·ligent que soscava una i una altra vegada els climes que provoca, ens arrima com sense voler als grans temes. I un halo de misteri, un vertigen d’estómac es va instal·lant a l’espectador (o hauria, entenc), que es veu immers en un joc més subtil i més pervers del que sembla en principi. Este Vacío, aquest estrany mareig, aquest deambular en espiral escènic no troba la pau en els altres dos monòlegs que completen aquest tríptic despullat. La Porta i Presència circumval·len els mateixos temes des d’altres perspectives de l’escena i les seves criatures. En realitat, són tres maneres de dialogar amb el públic des de l’escenari. Un actor, un escenari buit i un públic, els tres elements indispensables per convocar aquest misteri anomenat teatre. Per a mi el teatre és el que no es diu, el que no es fa, el que no es toca i el que no es veu; per tant, el teatre és el que no és. El teatre de José Sanchis sobrevola aquesta figura retòrica: la paradoxa ho tenyeix tot. En allò petit es tanca la seva grandesa i a la trivialitat de la seva transcendència. Per la meva sort, que el José dirigeixi el treball, a més d’un orgull, suposa la tranquil·litat d’obtenir des de fora, l’aguda mirada d’un home de teatre que, coneixent com mai a l’”autor”, garanteix l’empatia necessària per ser-li fidel i per transgredir-lo al mateix temps. 

Mario Vedoya

No tan vacío

Passa a vegades que el teatre, cansat de parlar del món i de les seves bojeries, necessita mirar-se el melic i parlar de si mateix. Deixar-ho de banda, sí, per un o dos moments, l’enorme ventall de grans i petits temes que la vida humana -plena de soroll i de fúria- l’exigeix tractar, i preguntar-se pels seus propis fils, pel seu ordit, per la seva màgia i trucs, pel seu poder i les seves debilitats. I per els seus quatre punts cardinals: el buit, el silenci, l’obscuritat i la quietud. Més, oh fatalitat!, també passa a vegades que, al parlar d’ell mateix, al pretendre tan sols jugat amb els seus recursos, interrogar-se de manera burleta sobre la trama de convencions i artificis que el constitueixen com art, posa al descobert els mecanismes de la ficció i altres entremaliadures per l’estil, el món es cola per les bambolines i acaba per fer-se escoltar, per fer-se veure, per imposar inexorablement els seus temes grans i petits.

Una cosa així passa, em temo, en aquest petit tríptic que, fingint expulsar del teatre tot el que no sigui la pròpia essència de la teatralitat, jugant a desmuntar l’entramat de la il·lusió escènica -l’acció, el text, el personatge, l’actor, el decorat, l’autor, el públic…-, no pot evitar donar-se de cara amb alguns dels temes cardinals de la vida humana: el ser i el tenir, l’origen i el fi, la mort i la pervivència.

José Sanchis Sinisterra