Variacions sobre el model de Kraepelin (o El camp semàntic dels conills a la cassola)

Presentació del director

Variacions sobre el model de Kraepelin és un fresc fet de retalls de la vida d’un home afectat per la pèrdua de la memòria. L’acompanyen el fill i un metge. Tots tres lluiten per preservar el tresor i, alhora, descobrir la veritat amagada en els records. Aquest procés esdevé un veritable viatge de descoberta que els portarà a terrenys desconeguts, a espais on memòria i imaginació es barregen, a indrets on les creences entren en crisi, on la lògica es desintegra per deixar pas a l’emoció, el riure, la mort, l’amor, la irracionalitat… Totes elles, per descomptat, variacions sobre la vida.
La memòria, que pot ser vista com a narració, està íntimament lligada a la identitat. Qualsevol intent de reconstruir el nostre passat ens condueix inevitablement a qüestionar-nos qui som tant des del punt de vista individual com col·lectiu, a plantejar-nos diferents versions dels fets i les persones.
Hem triat el text d’en Davide perquè creiem que té un interès actual i que posa en relació l’individu amb el seu context històric, perquè la seva escriptura és oberta i rica en llenguatges i reptes per a l’escena i, potser per sobre de tot, perquè hi ha en aquesta obra quelcom que toca el misteri del que som les persones (per als altres i per a nosaltres mateixos) i que parla de la fragilitat dels éssers humans vistos individualment i, alhora, del seu formar part del gran i cabalós riu de la Història. Sota una aparença fragmentària, Variacions progressa cap a la revelació de quelcom colpidorament humà.

Carles Fernández Giua

Presentació de l’autor

Emil Kraepelin és el psiquiatre alemany que al començament del segle XX va anomenar “Malaltia d’Alzheimer” la forma de dementiaque va descobrir i teoritzar juntament amb el seu col·lega Alois Alzheimer.
Però aquest no és un text sobre l’Alzheimer.
Aquest és un text sobre el problema de la memòria, sobre la identitat i sobre la possibilitat de reconstruir el passat. Un text que qüestiona la possibilitat de reconstruir la història.
La història personal d’un home que està perdent la traça de la seva pròpia vida, és a dir, la seva identitat.
La història col·lectiva d’una nació, Europa, que en la memòria de les seves guerres i en l’actualitat dels canvis polítics que s’hi donen, encara està buscant la definició de si mateixa. Perquè la identitat d’una nació, com la de l’individu, s’estructura sobre la capacitat de recordar, de donar coherència al relat dels esdeveniments que li són propis.
Però també la història com a nucli narratiu de l’obra, la cronologia dels fets que es desenvolupen al text. Perquè aquest és un text que degenera tal i com degenera la memòria de qui pateix un procés degeneratiu cerebral.
Qui pateix un procés degeneratiu cerebral anomena a les persones del seu entorn amb noms diferents. Canvia els seus rols, el paper que han jugat a la seva vida. Capgira la funció dels objectes. Anul·la el fluir dels anys. A la seva ment, detalls reals i imaginaris es fonen i es confonen. A qui es refereix, quan crida a una persona fent servir el nom d’una altra persona? Jo encara sóc “jo”, per ell? Què entén, quan intenta explicar un concepte però l’expressió se li escapa? De quina manera aquest concepte segueix existint, per a ell? Què significa una paraula? I què vol dir?
Si les relacions entre significant, significat i referent perden la seva força, les fronteres del camp semàntic d’un terme s’esfumen, donant pas a una combinació d’associacions lliures que desmunten l’organització del món mitjançant les paraules. Això modifica la relació de l’individu amb la realitat en detriment d’allò racional i en benefici d’allò imaginari.
Tal com la percepció de la realitat en aquell qui pateix un procés degeneratiu cerebral, aquest text és inestable. Tal com els records d’aquell qui pateix un procés degeneratiu cerebral, els fragments que componen aquest text no s’han d’organitzar per força segons un principi de causalitat i linealitat cronològica. Poden canviar la seva col·locació i associar-se segons modalitats diferents. Poden citar-se i referir-se l’un a l’altre. O també poden contradir-se. O superposar-se. Poden reivindicar la seva pròpia presència o esfumar-se en la incertesa. Poden interrompre’s de sobte o repetir-se amb imperceptibles variacions.
D’aquesta manera, els tres homes del text i els espectadors estan convidats a formular hipòtesis de reconstrucció de la història, dins un joc constant d’interpretacions, d’atribucions de sentit, dins una constant recerca d’una veritat que sempre serà ambigua com el dubte del record, precària com l’exercici de la memòria.

Davide Carnevali