Avinguda Nacional

Es fa dir Vandam. Com Jean-Claude van Damme. És un heroi. Un guerrer. Continental. Ho sap tot dels combats. Tant en un sentit personal com històric. Té una opinió sobre tot. La política. Les dones. El món.

El 1989, a Praga, va marxar per l’Avinguda Nacional, on el 17 de novembre va tenir lloc una manifestació que va portar a la caiguda del règim comunista a l’antiga Txecoslovàquia. Va ser Vandam qui, amb el seu primer cop de puny, va fer girar les rodes de la història, tal com diu ell. D’això fa molt de temps, però. Des d’aleshores, pinta els terrats dels blocs de pisos als afores de Praga. I al vespre, seu al bar Severka. Aquest és el seu món. Aquí fan celebracions. Aquí xerren. És aquí on discuteixen de política. És aquí on reneguen. És aquí on Vandam, de tant en tant, trenca les dents d’algú i dóna lliçons sobre la vida, tal com diu ell. Li agrada la Lucka, la noia de la barra, una dona simpàtica carregada d’energia i plena de blaus, com ell. Li agradaria sortir amb ella. I potser ella amb ell. Però no és fàcil. Tots dos tenen moltes ferides del passat.

En un monòleg corprenedor, Vandam explica les seves accions heroiques. Antics combats i guerres. Tot esperant que arribin més guerres i més combats. Explica la història de l’Europa d’avui. Parla de la seva família. Del seu pare. Del seu avi. I del seu fill, que no pot veure en persona. A Vandam li encanta xerrar i li agrada provocar. Potser, de vegades, aixecant el braç dret, evocant la salutació dels romans. Per tot seguit dir: “Humor txec”.

Aquest semimuntat es duu a terme en el context del projecte Fabulamundi. Playwriting Europe.