El señor de las moscas (Esto no es hacer teatro)

Durant el curs 2023-2024, la dramaturga i directora Eu Manzanares ha treballat amb un grup d’alumnes de 2n d’ESO de l’Institut Sants el procés de creació d’un espectacle, que duu per títol El señor de las moscas (Esto no es hacer teatro). L’obra és una versió lliure –molt lliure– de la coneguda novel·la de W. Golding, adaptada als alumnes amb els quals Eu Manzanares ha treballat aquest any.

PRESENTACIÓ

Una colla d’alumnes de segon d’ESO s’han apuntat a un projecte per fer una obra de teatre. El que no s’imaginen -o no han entès- és això: que l’han de FER. Des de zero. Imaginar-la, crear-la i, el pitjor, ESCRIURE-LA. I això, és clar… No, aquest no era el plan. A partir d’aquí, frustració, decepció, desídia. “Todo mal”. I els ànims s’escalfen. Les tensions es masteguen. Els desencontres augmenten. El conflicte es respira. El fervor de l’adolescència rega aquest camp d’emocions intenses i, sovint, incontrolables. Unes persones que tot just han deixat de ser criatures però que encara són lluny de l’adultesa. I s’han d’organitzar. I prendre decisions. Malgrat tot. Com en aquella novel·la… Com es deia? Nosequè de les mosques… No?

Aquesta, és una història basada en fets reals. Tota semblança amb la realitat, és “pura coincidència”.

Des del principi, fins i tot abans de començar, vaig concebre aquest projecte com un procés de recerca a partir de les inquietuds i la realitat del grup. Em semblava molt emocionant i estimulant, i sentia que podia ser una experiència molt engrescadora i enriquidora per a totes les parts. El primer cop de realitat va ser evident: el que l’alumnat esperava del projecte era, d’entrada, molt diferent del procés creatiu que jo els proposava. De fet, en això consistia la cosa, oi? En compartir amb la canalla els “secrets” de la meva manera de crear. Després de tot un primer trimestre ple de resistències i obstacles, fent exercicis per conèixer-nos, intentant reflexionar al voltant de pors, desitjos, etc., vaig adonar-me d’una cosa molt important: si el teatre és conflicte, l’obra era allà mateix. Estava succeint cada dimarts al matí, d’11:30h a 13:30h, davant dels meus ulls. Entre aquell manat d’emocions encara massa desbordants com per saber-les gestionar, en una edat tan cabrona com l’adolescència. Les sessions rara vegada han estat exemptes de tensions, baralles o enfrontaments. A vegades més intenses, a vegades més subtils. Al cap i a la fi, crear una obra de teatre comporta construir tot un univers, uns codis i unes normes -formals, pràctiques i ideològiques- que han de ser posades en comú i acceptades per tothom. Només així funciona bé i tothom s’hi sent a gust. Però si posar-se d’acord ja és de per si una tasca molt complicada per a nosaltres, les persones adultes, com no ha de ser-ho per a aquesta “xavalada”? Tot plegat em va acabar conduint a una de les grans obres de la literatura universal: El senyor de les mosques de William Golding. Així que, agafant alguns dels materials que havien sorgit en algunes sessions i amb observació i escolta del grup, he fet una adaptació, molt lliure i repleta de metateatralitat, de l’obra de Golding, on l’autèntic protagonisme no el tenen els seus personatges de ficció sinó aquest grup concret d’alumnes, amb els seus noms, caràcter i forma d’expressar-se.

Eu Manzanares