Enterrando a Dodot

Enterrando a Dodot no és una versió moderna d’Esperant Godot. No obstant, sí ens ha inspirat la sensació d’estancament dels seus personatges, així com els seus diàlegs repetitius i, a primera vista, insubstancials, però carregats de reflexions subjacents, soterrades.

Enterrando a Dodot no es només una picada d’ullet fonètica. “Esperant” és un verb d’inacció en gerundi, que és precisament la forma verbal de l’acció. Aquesta picada d’ullet gramàtica de Beckett fent referència a la passivitat dels individus maquillada amb la hiperactivitat de la nostra civilització, ja no ens fa tanta gracia en el segle XXI, perquè ara ja sabem que l’espera només ens portarà a ser testimonis de la nostra pròpia extinció. Per això hem escollit reciclar aquest títol. Per una banda, traslladant el gerundi a un verb d’acció del qual l’arrel etimològica és la Terra i que està directament relacionat amb la mort. I, per una altra, substituint a l’etern desconegut Godot, aquesta metàfora del Déu absent, pel residu més absurd de tots: merda embolicada en plàstic.

Pablo Macho

Sinopsi

Esperen algú Pipí i Popó? Amb què somia Papà? Què hi pinta Dodot, en tot això? En un aparent intent de distopia postapocalíptica pseudobeckettiana, Enterrando a Dodot se submergeix en la merda de l’ànima humana contemporània, nedant entre idealismes i conformismes, entre preguntes absurdes i respostes insuficients, entre sentimentalismes i escatologies… Tot això de la mà de tres dones amb nom de pallasso i possiblement últimes supervivents de l’espècie humana sobre la faç de la terra.