Estiu ardent (1947)

Sinopsi

L’any 1947, a la Barcelona grisa i fosca de postguerra, l’Elena, vídua, és l’amistançada de l’Eduard, un home casat, més gran que ella. Conviu amb la seva minyona Caterina, dona senzilla, i la seva filla Eva, una jove bonica enamorada d’un xicot, en Pere, poc més gran que ella, que flirteja secretament amb els moviments polítics contraris al règim. Juntes sobreviuen en una ciutat governada per la por i per la misèria.

L’aparició de l’Anton, un jove lampista que va a fer reparacions al pis de l’Elena, trasbalsarà completament la quotidianitat de les tres dones i aportarà una mica de llum i d’esperança al seu futur desolador.

Amb la seva obra crepuscular, inacabada, o més ben dit, acabada però sense retocar, escrita a l’inici de la malaltia, Josep Maria Benet i Jornet ens planteja un retorn al teatre dels seus inicis, el del realisme, amb una visió encara més fosca i crua de la història de Barcelona, la dels seus primers textos, des d’Una vella, coneguda olor fins Quan la ràdio parlava de Franco, i, sobretot, Berenàveu a les fosques. Una obra on les passions esclaten amb la força exuberant d’un Tennessee Williams i el rerefons social i polític d’un Arthur Miller.

El personatge de l’Elena d’Estiu ardent (1947) s’erigeix en tot un símbol de la repressió, la lluita ofegada, la impotència, la desesperació i la revolta, a l’alçada dels grans personatges benetians, com la Maria de la trilogia d’Olors.