Los que miran

Sinopsi

A la història del teatre hi ha un terme que, com gairebé tot, ve dels grecs: “Ob skené”. “Fora d’escena”. L’obscè darrere de l’escenari per no ferir la sensibilitat dels espectadors. Avui, gairebé una quarta part del personal contractat per verificar el contingut violent en xarxes socials està de baixa per trauma psicològic. Aquests moderadors són la barrera perquè els vídeos i imatges censurables que sovint es pengen a les plataformes no arribin als nostres ulls. Per un salari en alguns casos força ajustat, accepten el visionat d’entre tres-cents i cinc-cents vídeos al dia per filtrar i classificar imatges de matances, violacions o actes terroristes. A Los que miran, una noia a qui no se li va demanar formació ni experiència per entrar al lloc de treball rep a la pantalla les publicacions que algun usuari ha reportat. Les mira des del principi fins al final i té amb prou feines uns segons per prendre una decisió.

Los que miran s’ha escrit durant una residència d’escriptura a la Sala Beckett i en el 2nd Artistic Residency Programme del National Theatre of Greece a Atenes.

Presentació

Los que miran és una obra sobre la convivència entre la violència explícita i la bellesa com a forma de protecció, de les capitals del món com a epicentre de la brutalitat, però també de l’encant que ens dissuadeix de les catàstrofes, els delictes d’odi o els abusos a la cantonada. Pren com a premissa l’ofici dels moderadors digitals contractats per verificar el contingut violent a les xarxes socials i evitar que les imatges censurables arribin als nostres ulls.

D’imatges i de manipulació informativa en tinc força durant la setmana prèvia a la meva arribada a Barcelona el mes de novembre passat per començar a pensar Los que miran. La Sala Beckett m’ha proposat una residència d’escriptura de quinze dies després de presentar-me a una convocatòria. Jo visc a València quan succeeix la DANA i, encara que per sort les persones més properes a mi estan fora de perill, moltes conegudes han perdut les cases, els negocis, i algunes desconeixen el parador dels seus familiars. Durant el cap de setmana anterior al meu viatge, acudeixo com a voluntària a les zones més afectades, molt a prop de casa meva, i les imatges són indescriptibles. Em dic que l’obra ha començat que tota aquesta experiència ja forma part del procés que iniciaré pràcticament l’endemà. Aquesta acció mobilitzadora, d’anar a l’escenari de l’horror, de no apartar la mirada, de no esperar a casa rebent les imatges filtrades, els relats construïts, les notícies fake, ressona amb força per a mi en aquest projecte que començava. Viatjo a Barcelona sense saber gairebé per què, amb una sensació d’abandonament, de no ser al lloc adequat, d’absurd davant la idea d’escriure en aquestes circumstàncies. Però ben aviat m’adono que encara que no entengui res aquests dies, només trobo, sinó respostes, preguntes que ens salven. Aquest és, per mi, l’espai de l’art, i és per això que em dic que cal continuar escrivint, creant, sense apartar la mirada, sense evitar el dolor, però creant universos que continuïn indagant en els dilemes humans que ens mouen.

Eva Mir