Memòria, nostàlgia i teatre

Els participants en aquest seminari són autors recomanats per institucions col·laboradores.

“La memòria creu abans que el coneixement recordi.”

William Faulkner, Llum d’agost

On som, ara, en el temps? Som en el present. Els petits segons. Aquells petits segons que contenen una mica de pensament i després desapareixen. On van? Tots aquests pensaments que es converteixen en passat tan bon punt neixen. On són ara? Perduts, en algun lloc dels plecs d’un cervell. En els espais entre la matèria. En l’aire. On són? Tots aquests records? Tots aquests records de moments ara perduts. Moments perduts que vols recuperar tant que fa mal. O moments perduts que voldries que no haguessin passat mai. Ho desitges tant que fa mal. On són? En algun lloc del temps. En algun lloc on ja no els pots sentir, literalment, però segueixen presents. No? Ressons. Ressons de moments que fan de tu, i de nosaltres, qui som. Que fan el món tal com és. Com vivim. Donen forma al futur. Aquells moments. Donen forma a tot. Però on són? On han anat, doncs? I per què la gent passa tant de temps desitjant, desesperadament, que aquells moments, aquells moments passats, siguin ara mateix? Passa tan sovint. En la política, en les societats, en les geografies. Però també dins nostre. En els nostres anhels d’un temps que ja ha passat. El nostre desig d’oblidar un dolor que no desapareixerà. La nostra necessitat d’amor.

La nostàlgia és una cosa estranya. Sobretot ara. Sembla que és a tot arreu. Gent nostàlgica d’una època que no han conegut mai. Nostàlgics d’una època que sí que van conèixer i a la qual ara voldrien tornar. Tothom s’amaga en el passat perquè el futur sembla tan descoratjador? Tan violent? Tan destructiu? Potser sí. O potser és més petit que això. Potser pensar en el món és massa gran. O sigui que la gent es refugia en la nostàlgia de quan se sentia segura. El dormitori de la infància? Aquelles vacances d’estiu radiants fins a l’infinit amb els amics? On tot semblava possible i, feliçment, la realitat semblava tan lluny? Un romanç d’adolescents on res i tot feia que et sentissis viu. L’amor perdut. Ens refugiem en la memòria quan el que tenim davant ens sembla massa aclaparador?La nostàlgia ve del grec clàssic. Nostos – tornar, casa. Algos – dolor. Un dolor per la casa. Per tornar a casa. Una malaltia que només es pot curar tornant a casa. La nostàlgia és una malaltia i tornar n’és la cura. Però, què passa si no hi ha res on tornar? Quan aquesta casa ha desaparegut. Ha estat destruïda o s’ha perdut en el temps. Quan la casa era amor. Quan aquest amor ha desaparegut i no tornarà. L’anhel d’un temps que potser no tornaràs a veure mai més.Això és sobre el que pensarem tots junts. La memòria i la nostàlgia. I el teatre. Com podem entendre la memòria? Com podem expressar la nostàlgia? Com podem intentar trobar sentit al món avui en dia, quan passem tant de temps mirant cap al passat?

Simon Longman

“Adéu, adéu!
Hi ha hagut tant d’amor que no l’he pogut estimar tot;
No l’he pogut estimar prou.”

Louise Bogan

Enguany, els dramaturgs participants són Thomas Dufour (Quebec), Asli Ekici (Turquia), Tommaso Fermariello (Itàlia), Aura Foguet (Catalunya/Illes Balears), Veikka Heinonen (Finlàndia), Irene Hérraez (Espanya), Julian Karenga (Noruega), Pierre Koestel (França), Yilong Liu (EEUU), Diego Lois Petit (Uruguai), Tomáš Ráliš (República Txeca) i Katherine Soper (Regne Unit). Tots ells han estat recomanats per teatres i centres internacionals i escriuran una obra breu a partir del tema proposat. Aquests textos (traduïts al català quan s’escaigui) es presentaran al llarg de l’Obrador d’estiu en forma de lectura dramatitzada. Les lectures seran obertes al públic.

Dins el GREC 2024 Festival de Barcelona.