Motor i veu

A Barcelona hi ha 7.000 cotxes per quilòmetre quadrat (a Madrid, 3.000; a París, 1.500 i a Londres, 1.200). Cada cotxe transporta 1,2 persones de mitjana. Un cotxe qualsevol pesa al voltant d’una tona. Una tona equival a 500 sacs de patates de 2kg.

Si tenim en compte aquestes premisses, l’estampa és prou gràfica: milers de persones circulen soles a diari per la nostra ciutat amb 500 sacs de patates a l’esquena. Aquesta comparació pot semblar ridícula, però si pensem, a més a més, en l’energia necessària per desplaçar (accelerar, frenar, tornar a accelerar…) aquests 500 sacs, més els 40kg. que equival el nostre cos, se’ns pot posar la pell de gallina.

No cal ser un activista per adonar-se de les contradiccions que suposa l’ús del cotxe privat en les grans ciutats, com tampoc cal ser un conductor acèrrim per identificar-se amb el protagonista d’aquesta obra. Tots nosaltres podríem ser -la gran majoria n’hem sigut!- víctimes d’un dia com el que li tocarà viure al Mario. Un dia dolent el pot tenir qualsevol, només faltaria… El problema és quan aquest dia deixa de ser excepció i esdevé la rutina de tots els dies. I el problema, més de fons, és quan ja no ens adonem que tenim un problema i permetem anar-nos consolidant com a víctimes, alhora que botxins, d’aquesta crua i evitable realitat.

I és que… no es pot anar per la vida amunt i avall amb 500 sacs de patates a l’esquena (així…, perquè sí) i pensar que ens sortirà gratis.

Andreu Rifé