La Peppa Pig pren consciència de ser una porqueta

En el context del projecte Fabulamundi. Playwriting Europe, presentem l’última peça del dramaturg italià Davide Carnevali en format semimuntat.

Una col·lecció d’escenes sobre la relació entre la pedagogia i l’espectacle, en particular sobre la influència que la televisió exerceix en l’imaginari comú dels més petits mitjançant les retransmissions dedicades a nens i nenes, la programació dels dibuixos animats i, en general, les narracions que pertanyen a l’univers del nen i que afecten la seva visió del món. Passarem, per exemple, d’una relectura postmoderna de la Ventafocs a les estratègies de màrqueting de la Peppa Pig i d’una recerca socioeconòmica sobre les condicions laborals de l’Oliver i en Benji als models educatius del socialisme utòpic francès del segle XIX. D’aquesta manera, investigarem les pautes ideològiques de la mentalitat capitalista i les seves influències a l’hora de formar, des de la infantesa, productors i consumidors perfectament integrats en una economia de mercat.

Per cert: es tracta d’un espectacle per a adults, políticament molt incorrecte.

Aquesta proposta forma part del cicle Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals.

Un petit viatge pel territori inabastable de la pedagogia infantil

per Davide Carnevali

Aquesta és una comèdia sobre la relació entre pedagogia i espectacle i, en particular, sobre la influència que la televisió exerceix sobre l’imaginari comú a partir de la infància, mitjançant les retransmissions dedicades a nens i nenes (la programació dels dibuixos animats) fins a qüestionar el rol que els media juguen en les polítiques d’educació i de producció artística en la societat contemporània.

Parlarem de faules, de dibuixos animats, de pel·lícules, de cançons, de musicals, de rondalles infantils, de poesies i, en general, d’aquelles narracions que pertanyen a l’univers del nen i que afecten la seva visió del món. Anirem d’una relectura postmoderna de la Ventafocs fins a la Peppa Pig, tot passant per una recerca socioeconòmica sobre les condicions laborals de l’Oliver i en Benji. Xerrarem amb nens sobre els seus somnis i desitjos de futur, investigarem les pautes ideològiques de la mentalitat capitalista i confrontarem els diferents punts de vista sobre la pedagogia de Fourier, Marx, Brecht i Benjamin, per arribar finalment a les polítiques de desregularització de les dues presidències de Ronald Reagan, que obriren definitivament el camí al màrqueting adreçat a la població infantil als Estats Units dels anys 70-80.

Així doncs, l’espectacle proposa -amb molt d’humor- una barreja de diversos codis estètics que inclouen el diàleg a la quarta paret, el monòleg dirigit al públic, la projecció de vídeos i la coparticipació dels espectadors en el debat. Es tracta, en definitiva, de fer patents els mecanismes de construcció de les narracions i la manera en què aquestes són utilitzades per manipular el comportament dels nens, tot determinant-ne el seu paper de productors i consumidors dins d’una economia de mercat. Mai hem d’oblidar que les històries no expliquen la realitat: més aviat la vehiculen mitjançant un discurs construït sobre un determinat punt de vista. Cada història és, tanmateix, una imatge parcial de la realitat, filtrada a través d’una perspectiva ideològica, que brolla a mercè d’una estratègia narrativa: la realitat explicada tal i com qui l’explica vol que sigui percebuda. El nen, la personalitat del qual encara està en construcció i la ment del qual és més vulnerable a les estratègies de comunicació, és el receptor més exposat als riscos de la manipulació del llenguatge, especialment en una societat en què el mercat tendeix a abaixar la forquilla d’edat dels consumidors, tot provant incessantment d’englobar la franja infantil.

Què pot fer el teatre respecte a això?

El teatre és el territori ideal per desemmascarar l’artificialitat de les narracions i la seva tendència a exposar només un únic punt de vista sobre la realitat. Perquè només en teatre la realitat pot manifestar-se davant l’espectador en contradicció a la forma en què la paraula l’ha evocada. Mitjançant el teatre podem, en cert sentit, restituir la realitat de les coses a l’experiència i salvaguardar-la dels usos impropis del llenguatge.

Sempre de manera divertida i amb autoironia, òbviament.

Fent pensar, sí, però també fent riure.

Perquè tots nosaltres hem experimentat, en els nostres primers anys escolars, que no hi ha millor estimulació a la reflexió que el divertiment.

Conscients del potencial que té aquest tema d’importància capital, interessant per a tota mena de públic.

L’autor

Davide Carnevali
(Milà, 1981)

Davide Carnevali és doctor en Arts Escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un període d’estudis a la Freie Universität de Berlín. A l’activitat acadèmica s’hi afegeix la de traductor del català i castellà. Forma part del consell de redacció de la revista “(Pausa.)”, “Estudis escènics” i “Hystrio”, i escriu per a diferents revistes de teatre internacionals. És professor de teoria del teatre i dramatúrgia a l’Scuola d’Arte Drammatica Paolo Grassi de Milà.

Com a autor, s’ha format en cursos amb Laura Curino, Carles Batlle, Martin Crimp, Biljana Srbljanović, José Sanchis Sinisterra, Hans-Thies Lehmann, John von Düffel, Simon Stephens i Martin Heckmanns. El 2009 Variazioni sul modello di Kraepelin és premiada al Theatertreffen de Berlín; aquesta obra també s’endú el Premi Marisa Fabbri el 2009 i el de Les Journées de Lyon des Auteurs el 2012. Amb Come fu che in Italia scoppiò la rivoluzione ma nessuno se ne accorse guanya el 2011 el Premio Borrello nuova drammaturgia. El 2012 estrena Sweet Home Europa amb una producció del Schauspielhaus Bochum i en forma de radiodrama per la Deutschlandradio Kultur. El 2013 guanya el Premio Riccione per il Teatro (premi nacional de nova dramatúrgia a Itàlia) amb Ritratto di donna araba che guarda il mare. El 2016 obté la menció d’honor al Premi Platea per Menelao. Les seves obres han sigut presentades en diversos festivals i temporades teatrals internacionals i s’han traduït a l’alemany, anglès, català, castellà, estonià, francès, hongarès, grec, polonès, portuguès, romanès i rus. El 2017 publica l’assaig Forma dramática y representación del mundo en el teatro europeo contemporáneo per l’editorial mexicana Paso de Gato i l’Institut del teatre de Barcelona.

A Catalunya ha estrenat Variacions sobre el model de Kraepelin (Sala Beckett, 2012), Confessió d’un expresident (que ha portat el seu país al llindar de la crisi) (Club Capitol, 2016) i Actes obscens en espai públic (TNC, 2017).

Amb el suport de: