Temps de sega

En el marc del projecte europeu Fabulamundi, proposem un espectacle semimuntat de l’autora polonesa Anna Wakulik. Els espectacles semimuntats són treballs escènics sense escenografia ni vestuari definitius, en què els actors han treballat les situacions i els personatges de l’obra sencera, però sense tenir encara el text del tot memoritzat.

Sinopsi

Estructurada al voltant d’una data recurrent –el 15 d’agost, la festa de l’Assumpció de la Verge Maria– però fent salts en el temps i en el l’espai entre Londres i Varsòvia, Temps de sega copsa hàbilment una Polònia enmig d’enormes canvis culturals i socials.

Per a la Marysia, una jove nascuda a Polònia, la influència de l’Església es fa palesa en cada aspecte de la seva vida –fins i tot controlant el seu propi cos. Avortar és gairebé impossible, o sigui que quan la Marysia es queda embarassada amb 17 anys d’un capellà en unes colònies d’estiu catòliques, busca l’ajuda d’en Jan, un ginecòleg que s’ha fet ric practicant avortaments il·legals. La Marysia coneix en Jan del poblet on es va criar, i de nena jugava amb el seu fill, en Piotr, que ara viu a Londres.

Uns anys més tard, la Marysia es torna a quedar embarassada als 25 anys: tot fa pensar que el nen és d’en Piotr. Què haurien de fer els personatges? Com afectarà aquest embaràs la relació pare i fill i la de la Marysia i en Jan? Què farà en Piotr, alumne de l’Escola d’Economia de Londres? Seran d’alguna manera capaços de viure plegats de nou? O potser hi ha situacions en la vida en què trencar és l’única solució? Som responsables només de nosaltres mateixos? On acaba la nostra llibertat? I com la llibertat actual de moure’ns per tot el món canvia les nostres relacions?

Una obra sobre la religió, la moral i la recerca de les arrels de la nostra identitat.

Presentació

Temps de sega va sorgir arran d’un taller de teatre sobre l’Església catòlica a Polònia. Sobre la influència que exerceix, sobre la seva història, sobre el poder invisible que allà té aquesta institució. Em sentia molt allunyada del que va donar de si el mes de classes: era enormement interessant des d’un punt de vista teòric-històric i sociològic però no m’interessava en termes de personatges i de trama.

Així doncs, vaig pensar: d’acord, però què passa si algú creu en Déu? Què passa si hi ha un ésser humà que coneix les normes de la religió, que va créixer en el seu si, i que ara necessita fer alguna cosa en contra? Algú que veu que la vida la porta a una situació que no es pot solucionar amb normes senzilles i pregàries repetides? Algú que ha viscut el poder d’un amor que no porta alegria i pau sinó dolor i problemes?

Tot plegat va fer que escrivís un monòleg sobre una jove embarassada que intenta fer front al seu embaràs. Està enamorada, però és un amor que és nociu per a tothom que hi està implicat: per a la criatura, per a ella, per al pare de la criatura i per a la seva parella. Va tenir una aventura amorosa; va avortar uns anys abans; va fer tot el que no hauria de fer segons el codi moral catòlic. Ella és resultat d’aquest conflicte. I és així com va néixer el meu personatge, la Marysia.

Aleshores vaig pensar: la hipocresia no és el problema cultural més gran de Polònia? Aquest sentiment esquizofrènic: hauria de fer alguna cosa diferent del que realment m’agradaria fer. És per això que els meus personatges estan enfrontats amb els altres però també amb si mateixos. El metge d’uns 50 anys no pot moure fitxa: vol i no vol implicar-se en la seva relació, en la vida del seu fill; el seu fill Piotr desitja ser independent però depèn per complet dels diners del seu pare; la Marysia vol fugir de la seva vida provinciana –tal com ella l’anomena– però també vol estar a prop de tothom, cosa que li costa bastant fer a la gran ciutat. Fins i tot allà, busca algú que coneix, el metge de la ciutat on va néixer.

Vaig intentar trobar una situació amb un nivell de conflicte dramàtic alt: vida moral, interpersonal, social en oposició a vida individual, un tipus de conflicte a contrarellotge. I, gràcies a la nostra excepcional llei de l’avortament polonesa, no em va costar gaire. La meva protagonista es troba en un triangle amorós i està embarassada. Se sent aclaparada pel tema de l’avortament: és present per totes bandes en el debat públic que l’envolta; té una relació amb un ginecòleg que practica avortaments i ella l’estima i també estima el seu fill.

Penso que és una obra sobre responsabilitats. De què som responsables? Som responsables de les nostres accions o les podem esborrar sense més ni més? Podem decidir per algú altre –per exemple, una criatura que encara ha de néixer– carregar amb les conseqüències de les nostres decisions incorrectes? O és que la vida és així –i així va ser durant milers d’anys (la gent naixia perquè els seus pares tenien sexe)­– i hem d’assumir-ho? En aquesta obra l’acte d’avortar deixa la porta oberta a un munt de qüestions morals i psicològiques sense resoldre.

L’altra qüestió de què volia parlar era de la família, en un sentit ampli. Els meus personatges volen estar amb algú però no poden estar amb algú. El narcisisme modern xoca amb la simple necessitat de tenir algú amb qui parlar i a qui tocar. Però estar amb algú requereix feina, compromisos, de vegades deixar de banda els nostres somnis. Com encaixa avui en dia l’egoisme amb la necessitat de formar part d’un grup?

I els somnis. Són importants per als meus personatges. La sensació de tenir tantes oportunitats “tant de bo” –tant de bo no fos on sóc, tant de bo no fos el fill dels meus pares, tant de bo el lloc on visc fos una mica diferent… D’on surten aquestes esperances i anhels? Es pot descriure l’ésser humà com algú que mai no arribarà on vol però que té ambicions i expectatives que les generacions anteriors, sense una difusió tan ràpida de la informació, no tenien?

I per últim, tot i que no menys important: l’amor (podeu riure, irònics i cínics, si us ve de gust, tant m’és!). En una obra realment m’agrada que hi hagi una mica de melodrama en el bon sentit. M’agrada quan observo els personatges i sento el que ells senten; em puc imaginar a mi mateixa dins la seva pell, tenint el mateix problema que ells. I al capdavall, no és aquesta la qüestió que més ens interessa? Això inclou l’amor per si mateix. I la qüestió de la violència i el poder: algunes relacions amoroses no hi estan basades (per suposat que sí)? Com definim l’amor en l’època moderna? Qui estima qui i per què? I què ens pot explicar sobre les estructures en què vivim?

Anna Wakulik

Aquest semimuntat es duu a terme en el context del projecte Fabulamundi. Playwriting Europe.