Comptaquilòmetres a zero: treball d’escenes

Escric aquestes línies a dos dies de començar els assajos definitius d’El dia del Watusi, un espectacle que he empès durant gairebé sis anys, i pocs dies després d’haver acabat el rodatge d’Esmorza amb mi, una pel·lícula que volia rodar des de fa ni més ni menys que un parell de dècades. No tinc cap projecte concret més enllà, en un futur, i no tinc gens de pressa en tenir-ne.
Poc us hauria d’importar d’on vinc i cap on vaig, però sí que em sembla que us interessa saber en quin estat es trobarà molt probablement el director que impartirà aquest taller: amb aquesta barreja particular de buidor i confiança que m’acostuma a acompanyar quan he aconseguit posar fi a projectes fets per sobre de tot des de l’amor. I, sobretot, amb aquella gana inevitable de tornar a trobar una obsessió nova, un llenguatge desconegut que em sedueixi, un estímul creatiu que em torni a posar en marxa, un nou codi amb què entendre el món que m’envolta, la felicitat de tenir davant, un altre cop, un horitzó mai explorat. I el millor lloc que conec per fer aquest viatge és en una sala d’assaig acompanyat d’un bon grup d’intèrprets, fent el que més m’agrada, al que he dedicat la major part de la meva vida professional: aixecar escenes.
Trobo que, darrerament, aquesta necessitat d’encetar un camí inexplorat no és només la meva dèria. El panorama teatral establert més proper és cada cop més conservador, com si els temps fossin tan fràgils que necessités la seguretat d’evitar tot el que li és desconegut. En canvi, trobo que, potser com a reacció, està creixent la gana de molts artistes i molt públic potencial de gaudir d’un teatre de text que no tingui por de posar el comptador a zero. Com acostuma a passar, la teva necessitat íntima no deixa de ser el reflex d’un desig col·lectiu.
I en aquest taller en concret, per intentar donar la volta al comptaquilòmetres, buscarem inspiració en autors i autores que ja he treballat anteriorment i que m’han ajudat en algun moment a girar el cap (Sarah Kane, Kae Tempest, Cassavetes, Orton o McDonagh). També explorarem, però, algunes peces que m’han sorprès en els últims temps, com Anatomie d’une chutede Justine Trier, El silenci  de Bergman o Saint Omer d’Alice Diop, o fins i tot còmics com Mònica de Daniel Clowes, o vídeos de youtube i memes que ja formen part del nostre univers dramàtic quotidià.
No podem deixar de fer teatre, si som aquí és perquè això ho tenim clar. Però quin teatre hem de fer? I com l’hem de fer? Tant de bo en aquest taller trobem algun miratge que ens permeti tornar a començar de nou, des de zero.