Com ja fa uns anys que és costum, aquesta temporada també faig un taller d’interpretació a l’Obrador de la Beckett. Tot i que al final sempre acabo fent el mateix, que és dedicar-me a aixecar escenes amb un grup d’actors i actrius amb ganes de treballar i de llençar-se al buit (senzillament perquè és una de les coses que més m’agrada fer en aquest món i perquè ho porto fent tant de temps com per sentir que he après alguna cosa), el punt de partida sempre el reviso i el poso en sintonia amb la meva recerca creativa del moment.
La temporada passada, després d’acabar una llarga etapa tan exigent que em va deixar profundament esgotat, em vaig dedicar a viatjar una mica i vaig aprofitar per veure teatre fora del meu context habitual. Crític com soc amb els tics interpretatius que trobava que havíem normalitzat als nostres escenaris, fent turisme teatral aviat em vaig avorrir d’altres tics, diferents dels nostres però no per això menys fabricats.
Les convencions dramàtiques de cada societat imposen un cànon propi i determinat de com representar la vida damunt l’escenari o davant la càmera, però en tot cas els directors i directores fan servir sovint la mateixa paraula per definir el que volen: VERITAT.
Un amic realitzador que ha treballat amb directors i pedagogs d’estils molt diversos una vegada em comentava que tots feien servir la paraula veritat per descriure estils interpretatius molt diferents, de vegades fins i tot contradictoris. “Al final”, em deia, “quan un director et diu això és veritat el que t’està dient senzillament és això em mola”.
Amb el temps he descobert que veritat és una paraula que de vegades genera més pes que no pas una altra cosa, i no ajuda a imaginar i inventar, habilitats que poden ajudar els intèrprets a eixamplar el seu horitzó i a descobrir eines que desconeixien tenir. Per això la faig servir molt poc, perquè entenc que a escena tot és, com a mínim en una primera capa, mentida, i prefereixo parlar de vivencialitat. Per trobar l’arrel profunda de qualsevol escena és primordial trobar de quina manera el material connecta amb la teva pròpia vida, però és igual de bàsic trobar la manera de canalitzar això, a partir de les eines de l’actor, en un llenguatge teatral propi.
No hi ha res que m’interessi més, en aquests moments, quan treballo amb una actriu o un actor, que trobar aquestes convencions apreses, que neixen més de la necessitat de ser acceptat en un entorn professional i social proper que de ser genuí amb la pròpia essència, i dinamitar-les. Destruir el que has construït com a veritat per trobar la teva pròpia veu. I farem aquest viatge amb escenes de cinema i teatre contemporànies, que dialoguen amb el present, per no perdre’ns assumint convencions d’altres èpoques (habilitat, per una altra banda, molt necessària per a qualsevol actor, però que deixarem per un altre dia).

Actor, director, dramaturg i guionista, membre de la companyia de teatre Prisamata.
Com a actor, ha participat en diverses sèries de televisió i en pel·lícules com La caja Kovak (Daniel Monzón, 2006), Remake (Roger Gual, 2006), La silla (Julio D. Wallovits, 2006) o Una casa de bojos (Cédric Klapisch, 2002).
Com a guionista, la seva firma apareix a les pel·lícules El truco del manco (Santiago A. Zannou, 2008), guanyadora de tres premis Goya, i Mi dulce (Jesús Mora, 2001). També ha escrit i dirigit els curts Dibujo de David (2007) i Ha llegado el momento de contarte mi secreto (2000).
En teatre, a més de fer d’actor en nombrosos muntatges, ha escrit i dirigit Jo mai, estrenada al Grec 2013 Festival de Barcelona, i Cleòpatra, estrenada al Teatre Lliure el 2015. El 2017 obre la temporada a la Sala Villarroel amb La calavera de Connemara de Martin MacDonagh, i el 2019 estrena La partida d’escacs de Stefan Zweig al Teatre Romea.
Recentment ha escrit Heroines o res, codirigida amb David Climent al Teatre Nacional de Catalunya (2021), ha dirigit La cabra o qui és Sylvia d’Edward Albee a La Villaroel (2021) i ha signat l’adaptació i la direcció d’Assassinat a l’Orient Express d’Agatha Christie al Teatre Condal (2021) i El día del Watusi de Francisco Casavella al Teatre Lliure (2024).
També ha estrenat Sushi a Filmin i 3Cat, un curtmetratge que ha estat guardonat a diversos festivals internacionals, i està a punt de debutar al llargmetratge amb l’adaptació cinematogràfica d’Esmorza amb mi.
D’aquest autor, a la Sala Beckett s’ha pogut veure Sé de un lugar (2012), guardonada amb el Premi Butaca al Millor espectacle de petit format i el Premi Time Out Barcelona a la Millor obra de creació, i Esmorza amb mi (2018).
L’admissió es farà segons valoració del currículum.
Els cursos tenen places limitades. La reserva de plaça es farà un cop formalitzat l’import del curs.
Les dates indicades per a cada curs o seminari podran experimentar de manera excepcional alguna variació, que serà notificada convenientment.
Perquè el curs es pugui fer, caldrà que aquest tingui un mínim d’alumnes inscrits. En cas contrari, quedarà anul·lat i l’alumne tindrà l’opció d’apuntar-se en un altre curs (sempre que en aquest hi hagi places lliures) o bé la devolució de l’import pagat (100%). En el cas que l’alumne es doni de baixa, se li retornarà el 75% de la matrícula, sempre que ho comuniqui, com a mínim, 10 dies abans de l’inici del curs.