Contra la veritat

Com ja fa uns anys que és costum, aquesta temporada també faig un taller d’interpretació a l’Obrador de la Beckett. Tot i que al final sempre acabo fent el mateix, que és dedicar-me a aixecar escenes amb un grup d’actors i actrius amb ganes de treballar i de llençar-se al buit (senzillament perquè és una de les coses que més m’agrada fer en aquest món i perquè ho porto fent tant de temps com per sentir que he après alguna cosa), el punt de partida sempre el reviso i el poso en sintonia amb la meva recerca creativa del moment.

La temporada passada, després d’acabar una llarga etapa tan exigent que em va deixar profundament esgotat, em vaig dedicar a viatjar una mica i vaig aprofitar per veure teatre fora del meu context habitual. Crític com soc amb els tics interpretatius que trobava que havíem normalitzat als nostres escenaris, fent turisme teatral aviat em vaig avorrir d’altres tics, diferents dels nostres però no per això menys fabricats.

Les convencions dramàtiques de cada societat imposen un cànon propi i determinat de com representar la vida damunt l’escenari o davant la càmera, però en tot cas els directors i directores fan servir sovint la mateixa paraula per definir el que volen: VERITAT.

Un amic realitzador que ha treballat amb directors i pedagogs d’estils molt diversos una vegada em comentava que tots feien servir la paraula veritat per descriure estils interpretatius molt diferents, de vegades fins i tot contradictoris. “Al final”, em deia, “quan un director et diu això és veritat el que t’està dient senzillament és això em mola”.

Amb el temps he descobert que veritat és una paraula que de vegades genera més pes que no pas una altra cosa, i no ajuda a imaginar i inventar, habilitats que poden ajudar els intèrprets a eixamplar el seu horitzó i a descobrir eines que desconeixien tenir. Per això la faig servir molt poc, perquè entenc que a escena tot és, com a mínim en una primera capa, mentida, i prefereixo parlar de vivencialitat. Per trobar l’arrel profunda de qualsevol escena és primordial trobar de quina manera el material connecta amb la teva pròpia vida, però és igual de bàsic trobar la manera de canalitzar això, a partir de les eines de l’actor, en un llenguatge teatral propi.

No hi ha res que m’interessi més, en aquests moments, quan treballo amb una actriu o un actor, que trobar aquestes convencions apreses, que neixen més de la necessitat de ser acceptat en un entorn professional i social proper que de ser genuí amb la pròpia essència, i dinamitar-les. Destruir el que has construït com a veritat per trobar la teva pròpia veu. I farem aquest viatge amb escenes de cinema i teatre contemporànies, que dialoguen amb el present, per no perdre’ns assumint convencions d’altres èpoques (habilitat, per una altra banda, molt necessària per a qualsevol actor, però que deixarem per un altre dia).