Els participants en aquest seminari són autors recomanats per institucions col·laboradores.
Vivim potser en l’època més segura en què ningú hagi viscut mai. Vivim en una època en què morir a causa de la guerra, per a la majoria de la gent i a gairebé qualsevol part del planeta, és molt improbable. Vivim en una època en què morir per qualsevol forma de violència és igualment infreqüent. Vivim en una època en què morir de fam s’ha reduït tant que mereix ser notícia. Vivim en una època en què els índexs de mortalitat infantil han baixat fins a nivells mai vistos. Vivim en una època en què s’han eradicat més malalties que mai. El control del dolor és més generalitzat. Dos-cents anys enrere l’esperança de vida a la meva ciutat natal de Stockport, al nord d’Anglaterra, era de 30 anys. Ara és gairebé de 80. Cap país al món té una esperança de vida més baixa que el país amb l’esperança de vida més alta l’any 1800.
El meu diccionari en línia defineix la por com una “emoció desagradable causada per l’amenaça d’alguna cosa perillosa, dolorosa o nociva”. Vivim en el moment menys perillós de la història de la humanitat. El dolor és una experiència menys probable i el dany és més improbable que mai.
Així doncs, per què tenim tanta por?
La presència disruptiva de la tecnologia; la realitat d’un psicòpata narcisista a la Casa Blanca; l’èxit cada vegada més gran de les proves nuclears a Corea del Nord; els ratolins; la ràpida expansió del poder tou de Vladimir Putin; els gossos, tots els gossos; la impossibilitat de tenir mai una casa en propietat; un sentit de la injustícia en el repartiment de la riquesa global; els nivells de plàstic al mig del nostre oceà; la inestabilitat política de nivell catastròfic; els refugiats; els racistes; un sentit cada vegada més acusat de pèrdua de drets polítics; l’ascens de l’esquerra; l’ascens de la dreta; la idea que vigilen sempre l’ús que fem d’Internet; la idea que alguna gent fa servir Internet sense que mai els controlin; les aranyes; els terroristes; les altures; les profunditats; la solitud insuportable; l’explosió incontrolable de la població; els botons; la idea que fer llistes de coses d’alguna manera sembla compensar una manca d’anàlisi; la inexorabilitat de la mort.
Un sentit cada cop més gran de la inevitabilitat d’amenaces sense nom sembla tirar per terra qualsevol prova estadística del contrari, de tal manera que fa l’efecte que visquem en una època que no es defineix per la seva seguretat o falta de dolor o felicitat, sinó per la seva por.
Com a dramaturg, em sento atret com un addicte per les meves pors. Les meves pors d’un món de catàstrofe política o les meves pors que els meus fills es morin han inspirat obra rere obra per igual. Torno a aquestes pors no per satisfer-les, sinó per fer que tinguin sentit.
Com a professor de dramatúrgia tinc més tendència a demanar als escriptors que escriguin sobre el que els fa por que sobre allò que coneixen. La funció del dramaturg, crec jo, és encendre amb determinació una torxa en els racons més foscos de la por humana i fer que les formes que hi trobem adquireixin sentit. Aquesta és la nostra missió en la nostra cultura. Es a través d’aquestes formes i a través d’aquest sentit que potser aconseguirem sobreviure les èpoques d’incertesa que tenim al davant.
Simon Stephens
Enguany, els dramaturgs participants són Jean-Denis Beaudoin (Quebec), Clàudia Cedó (Catalunya), Penda Diouf (França), Marie Kajava (Finlàndia), David Košťák (República Txeca), Claire Lapeyre Mazérat (França), Ivor Martinić (Croàcia), Pier Lorenzo Pisano (Itàlia), Charley Miles (Anglaterra), Julio Provencio (Espanya), Gabriel Sandu (Romania), Magdalena Schrefel (Àustria) i Pablo Sigal (Argentina). Tots ells han estat recomanats per teatres i centres internacionals i escriuran una obra breu a partir del tema proposat. Aquests textos (traduïts al català quan s’escaigui) es presentaran al llarg de l’Obrador d’estiu en forma de lectura dramatitzada per part de la Companyia Resident de l’Obrador d’estiu. Les lectures seran obertes al públic.
Dins el GREC 2018 Festival de Barcelona
Amb el suport de:
Les obres teatrals de Simon Stephens Fortune, Light Falls, Maria, Fatherland, Rage, Heisenberg, Nuclear War, Song from Far Away, Birdland, Carmen Disruption, Blindsided, Morning, Three Kingdoms, Wastwater, Punk Rock, The Trial of Ubu, Marine Parade, Sea Wall (Paret marina), Harper Regan, Pornography, Motortown, On the Shore of the Wide World, One Minute, Country Music, Christmas, Port, Herons i Bluebird han estat traduïdes a més de 20 llengües i s’han estrenat arreu del món. Es l’autor de versions en anglès d’I Am the Wind de Jon Fosse; Casimir i Carolina (titulada The Funfair) d’Odon Von Horvath; Casa de nines d’Henrik Ibsen; L’hort dels cirerers i La gavina d’Anton Txékhov, i L’òpera de tres rals de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Ha adaptat per a l’escena Assaig sobre la ceguesa de Jose Saramago i El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon. Ha presentat quatre sèries del Royal Court Playwright’s Podcast. El seu llibre A Working Diary està publicat per Methuen.
Simon Stephens ha estat dramaturg associat al Royal Court de Londres i a l’Steep de Chicago i membre del patronat del Paines Plough. Actualment és professor d’escriptura dramàtica a la Manchester Metropolitan University i professor associat de la Danish National School of the Performing Arts, Copenhaguen.
A la Sala Beckett, s’hi ha pogut veure l’espectacle Londres, compost dels monòlegs Paret marina i T5 (2011)
Matrícula tancada