Teatre per a un temps d’emergència

Els participants en aquest seminari són autors recomanats per institucions col·laboradores.

Edward Bond, un dels dramaturgs més importants del Regne Unit des de la Segona Guerra Mundial, va patir un accident de cotxe en una autopista anglesa als anys seixanta. Explica que mentre intentava reprendre el control del vehicle i salvar la vida, el va sorprendre la claredat amb què veia el seu entorn immediat. Els detalls, els colors i els sons que l’envoltaven mai havien estat tan clars com en aquell moment, mentre provava d’impedir que el cotxe seguís girant. Al final va controlar el cotxe i va ser capaç d’escriure les obres més importants de la seva època. L’autor relata aquesta anècdota perquè li va permetre descobrir un nou estat de consciència que va anomenar «temps de l’emergència», un estat que els dramaturgs haurien de fer servir per escriure. A parer seu, el temps de l’emergència és l’estat natural per a l’escriptura, l’actuació i el teatre. Quan creem les nostres obres hem d’observar el món amb aquesta mateixa claredat. Aquest és l’únic estat en què el teatre pot existir i les històries que expliquem han d’estar-hi situades. Hem de crear la psicosi de l’emergència en les nostres obres perquè el públic pugui experimentar-la al teatre en lloc de patir-la a la vida.

En anglès, la paraula emergència em fascina. El seu significat és sorprenent. Tot i que normalment s’associa a catàstrofes o urgències, realment no vol dir res de tot això, sinó que suggereix un estat en què alguna cosa comença a aparèixer, alguna cosa comença a emergir.

Els serveis d’emergències, el cos de policia, de bombers i el personal sanitari tenen la responsabilitat de respondre davant de fets que emergeixen. Un incendi emergeix d’un edifici, un atac de cor emergeix d’un ésser humà, un crim emergeix del carrer. En aquest sentit, la tasca del dramaturg és reaccionar i traduir per a l’escena l’aparició de nous estats.

Crec que la nostra cultura habita en un temps d’emergència. Per tot el món estan començant a emergir crisis de tipus diferents: als Estats Units ha emergit un nou president, més mogut per la histèria i el narcisisme que per l’experiència, i s’ha envoltat d’ideòlegs d’extrema dreta; per tot Europa emergeix la política més polaritzada de les últimes dècades i el concepte de democràcia s’està qüestionant de forma minuciosa al continent que la va inventar; el terrorisme i la tirania emergeixen a Àfrica i Orient Mitjà i converteixen nacions senceres en llocs inhabitables que obliguen els seus habitants a emigrar; més que mai, el poder mundial sembla que es mou a mercè dels presidents rus i xinès o se sotmet al jou dels directius de les corporacions multinacionals i dels bancs internacionals, culpables al mateix temps de la crisi econòmica mundial del 2008 i que estan contribuint directament a una inestabilitat ecològica sense comparació.

Els principis de la Il·lustració semblen posar-se en dubte. Els fets es tornen irrellevants. Ja no confiem en l’experiència. Aparentment, les proves ja no són necessàries. És per això que em fascina pensar en la manera com el dramaturg ha de treure l’entrellat a aquest món.

Hauríem de ser tenaços en la nostra rebel·lia contra la nova extrema dreta o escèptics davant la reacció exagerada de l’esquerra? Hauríem de reaccionar ràpidament com el president estatunidenc i intentar arrabassar el poder als de la seva mena o valorar la importància de la lentitud i el pensament, buscant històries en les plaques tectòniques de la nostra cultura en lloc de buscar-les a BuzzFeed? Cal insistir en la urgència de les proves i els fets o hauríem d’intentar crear els nostres propis esforços narratius profunds dels quals sembla haver-se apropiat l’extrema dreta? Hauríem de celebrar amb desafiament les ciutats i els ideals de la democràcia liberal actualment menystinguts com a preocupació de l’«elit metropolitana» o reconèixer que el liberalisme i la democràcia són irreconciliables i en lloc de queixar-nos hauríem d’intentar discernir el perquè de tanta desafecció i superfluïtat postindustrializada?

Enmig de tot aquest caos, com podem treballar i aspirar a trobar la claredat de visió que Edward Bond va experimentar durant el seu accident de cotxe? Els dramaturgs són els únics que prosperen en temps de crisi? Són les emergències el que ens alimenta? Podem fer un teatre carregat amb la urgència i l’emergència d’aquest aparent Temps de l’Emergència mundial?

Simon Stephens

Enguany, els dramaturgs participants són Emanuele Aldrovandi (Itàlia), Florencia Caballero (Uruguai), Emilie Génaédig (França), Asta Honkamaa (Finlàndia), Thomas Köck (Alemanya), Albert Pijuan (Catalunya), María Prado (Espanya), Somalia Seaton (Regne Unit), Yann Verburgh (França) i Hank Willenbrink (Estats Units). Tots ells han estat recomanats per teatres i centres internacionals i escriuran una obra breu a partir del tema proposat. Aquests textos (traduïts al català quan s’escaigui) es presentaran al llarg de l’Obrador d’estiu en forma de lectura dramatitzada per part de la Companyia Resident de l’Obrador d’estiu. Les lectures seran obertes al públic.

L’Obrador d’estiu de la Sala Beckett forma part del GREC 2017 Festival de Barcelona.