Una arquitectura de la catástrofe

Tinc la impressió que l’arquitectura és un bon exemple per explicitar la neurosi de l’ésser contemporani: entenem els principis del racionalisme i ens els apropiem pel seu mateix pes argumentatiu, però seguim rendint culte als temples i palauets de l’academicisme clàssic, plens de racons no indicats per a la funció que els edificis pretenen acomplir.

En dramatúrgia passa una mica el mateix: busquem la simetria, encara que aquesta sigui inhabitable; anhelem assolir els paràmetres de bellesa d’un món regit pel gust del Mercat sagrat, que tendeix a donar respostes poc precises; i fins i tot creiem en el model tràgic, tot i que el nostre destí postbeckettià és evidentment ridícul.

En el taller explorarem alguns principis constructius de textualitats que aprofitin determinats criteris d’organicitat de la ciència contemporània (les formes caòtiques, l’entropia positiva, els dimonis fractals) per reunir autors, directors i intèrprets al voltant d’una llista (una mica capriciosa) d’anomalies formals amb les quals puguem intentar dotar de vida biològica (d’inestabilitat) els sistemes dramàtics.

La metodologia del taller serà la d’una dramatúrgia des de l’escena. Això és així simplement perquè per escriure directament des del text necessitaríem un temps i una periodicitat de què un taller intensiu no disposa. Si l’actor no necessàriament escriu amb la seva pròpia imaginació sobre l’escena buida, potser una mirada exterior (d’un dramaturg o d’un director) sí que podrà construir una estructura, un relat i una tensió de formes. Tal vegada l’actor –que al segle xxi ha deixat progressivament de ser un mèdium màgic entre allò indicible i allò públic, entre l’extremament obscur Sentit i allò llegible– s’està convertint en un individu altament especialitzat a satisfer diferents necessitats de novetat dins del sistema de produccions (de “productes”) del teatre. Però si abandonem la idea de producció, és possible que apareguin noves formes de resoldre procediments que generin un interès vívid i real en l’escena ficcional.

L’objecte d’atenció del taller serà la complexitat i la catàstrofe, i mirarem de posar en marxa un sistema narratiu on assajar “procediments”, entesos com aquell element matemàtic, aquella regla de joc variable subjacent a qualsevol relat i a qualsevol  dispositiu ideològic.

L’última jornada de treball podrà ser oberta per mostrar l’abast de l’experiència i compartir-la amb altres col·legues.

Dos suggeriments importants:

• Hi ha algunes lectures prèvies –molt breus i accessibles– que recomano especialment, entre altres els articles Juego y compromiso de Javier Daulte, la Tesis sobre el cuento de Ricardo Piglia i el breu article Procedimientos de Rafael Spregelburd. Aquests textos s’adjunten en la inscripció.
• Sense saber exactament per a què i seguint estrictament el meu instint, demanarem als participants que pensin en alguna habilitat personal molt i molt específica, no necessàriament artística, que puguin compartir amb nosaltres. Es tracta d’alguna cosa que puguin executar molt bé, alguna cosa que creguin que ningú més dels que siguem a la sala podria executar amb la mateixa perícia. Insisteixo que no necessàriament hem de pensar en un talent especialment desenvolupat (encara que no estigui descartat) com tocar un instrument musical o ballar flamenc, sinó en alguna cosa més capriciosa, més íntima o inesperada. Alguna cosa que pot semblar ridícul posar en escena, però que pot contenir una certa espectacularitat latent. Si serveix d’exemple, alguns actors han portat habilitats com ara: memoritzar llistes interminables de telèfons, manipular objectes petits utilitzant els dits dels peus, plorar a voluntat, traduir en simultani, manejar espases xineses, empassar-se el propi puny tancat o fer playback de la banda Flos Mariae. Hi ha d’haver alguna cosa que cada integrant sàpiga fer i en què es faci insubstituïble. Suggerim portar al taller el o els materials que els permetin fer una breu demostració d’un parell de minuts.