El berenar d’Ulisses

Presentació

Fa uns anys em va caure a les mans un article que parlava de l’origen, desenvolupament i decadència d’una colònia de processionàries als boscos del Baix Camp. No sabria explicar ben bé la causa, però la lectura em va recordar la història d’una família que vaig arribar a conèixer molt bé quan encara vivia fora de Catalunya. Al cap d’uns mesos, vaig rebre la visita d’un amic que em va comentar, mentre repassàvem les vides dels nostres coneguts, que l’últim descendent d’aquella família havia desaparegut misteriosament i sense deixar cap rastre.

Enric Nolla

Un petit apunt sobre El berenar d’Ulisses

Quan l’Enric Nolla em va deixar llegir el text i em va proposar dirigir-lo, el primer que vaig pensar va ser en la dificultat i el repte que em suposava portar-lo a escena. Per sort, no era un text més o menys ben escrit, amb diàlegs enginyosos. Era un text arriscat, ple de continguts i de pensaments que em van remoure i activar. Formalment el vaig trobar curiós, d’alguna manera l’autor havia estat investigant en un mateix text diverses formes d’escriptura, i això el feia atractiu i alhora difícil d’interpretar.
Vaig pensar immediatament que volia tornar a la recerca col·lectiva per trobar una poètica i explicar aquella història suggerent i estranya que tenia davant dels ulls. Necessitava, però, actors i actrius flexibles, oberts al treball assaig-error, amb imaginació escènica i sense prejudicis. Amb ells em vaig posar a jugar amb les situacions i els personatges; el treball amb el text concret va ser posterior, quan ja teníem un codi comú, un codi senzill, basat en el joc de la paraula, la poètica del gest, la manipulació dels objectes i el moviment en l’espai.
Cansada de veure televisió dalt dels escenaris, reivindicant  la teatralitat més enllà del realisme i del text dit amb correcció, El berenar d’Ulisses ha estat un procés de descobriment i de joc, on tot l’equip artístic, amb els mitjans més simples, ha escrit el seu vers.
Un cop més, com em va passar en l’altre text de l’Enric que vaig escenificar —Tractat de Blanques—, em van seduir els personatges, tendres i grotescos. Personatges castigats per les circumstàncies i alhora terriblement vitals i divertits. Personatges plens de contradiccions lluitant amb els seus propis fantasmes,
presoners del passat i del present, membres d’una família marcada per l’emigració  que busquen desesperadament, però amb poc encert, retrobar-se i abraçar-se. Éssers fora de lloc, a la recerca d’un espai per viure, un espai que esdevé físicament impossible; només en la intimitat individual trobaran algun tipus de pau, una pau molt propera al silenci.
Una obra suggerent on es creuen múltiples dicotomies: mort-vida, violència-amor, sinceritat-mentida, bellesa-lletjor… I on el drama i la comèdia, la poesia, el grotesc i l’hiperrealisme es barregen i ens desconcerten.

Magda Puyo