La col·lecció

Sinopsi

La col·lecció ens parla de la relació que s’estableix entre dues parelles dedicades al disseny de moda: Harry i Bill i James i Stella. La suposada trobada entre Stella i Bill en un hotel de Leeds una setmana abans que comenci l’acció és el detonant perquè James intenti saber què va passar realment entre ells.

Escrita originalment per a la televisió el 1961, es va representar per primera vegada a l’Aldwych Theatre a càrrec de la Royal Shakespeare Company el 1962.

Art, veritat i política de Harold Pinter

El 1958 vaig escriure això:
“No hi ha gaire diferència entre el que és real i el que no ho és, ni entre el que és veritat i el que és fals. Una cosa no és necessàriament veritat o mentida: pot ser veritat i mentida alhora.”

Crec que aquestes afirmacions encara tenen sentit i encara s’apliquen a l’exploració de la realitat a través de l’art. Per tant, com a escriptor encara les recolzo, però com a ciutadà no puc fer-ho. Com a ciutadà he de preguntar: què és veritat? Què és fals?

En el teatre, la veritat sempre és esmunyedissa. Mai no l’acabes de trobar, però la recerca resulta compulsiva. La recerca és clarament el que impulsa l’esforç. La recerca és la teva feina. La majoria de vegades ensopegues amb la veritat en la foscor, topant-hi o tot just entreveient una imatge o una forma que sembla correspondre’s a la veritat, sovint sense ser-ne conscient. Però l’autèntica veritat és que en el teatre no hi ha res semblant a una única veritat. N’hi ha moltes. I aquestes veritats es desafien, reculen davant les altres, es reflecteixen, s’ignoren, es prenen el pèl, estan cegues davant les altres. A vegades creus que tens a la mà la veritat d’un moment, i llavors se t’esmuny d’entre els dits i ja l’has perduda.

[…]

El llenguatge en l’art continua essent una transacció altament ambigua, arenes movedisses, un trampolí, un estany gelat que pot cedir sota teu, l’autor, en qualsevol moment.
Però com he dit, la recerca de la veritat no pot aturar-se mai. No pot aplaçar-se. Ens hi hem d’enfrontar, aquí i ara.

[…]

Quan ens mirem a un mirall pensem que la imatge que ens planta cara s’ajusta a la realitat. Però mou-te un milímetre i la imatge canvia. De fet, estem mirant un ventall infinit de reflexos. Però de vegades un escriptor ha de fer miques el mirall –perquè és a l’altre costat del mirall que la veritat ens mira.

Fragments del discurs d’acceptació del Premi Nobel de Literatura de Harold Pinter, llegit per videoconferència el 7 de desembre de 2005.