Londres (Paret marina / T5)

En un parc a prop de casa seva, la mare de la Cassie veu com un adolescent és apunyalat fins a morir. La seva reacció serà imprevisible: iniciarà un vol màgic i misteriós pel cor invisible de la ciutat.

Paret marina i T5 són dos monòlegs de l’autor britànic Simon Stephens (1971), una de les veus més destacades i internacionals del teatre anglès actual. Col·laborador des de l’any 2009 a l’Obrador d’estiu que organitza anualment la Sala Beckett, la seva escriptura ha estat tot sovint qualificada de “brutal”.

Presentació de l’espectacle

Paret marina i T5 no van ser escrites amb la intenció que es representessin juntes. Però em fa la impressió que han nascut l’una per l’altra.
Paret marina va ser escrita per ser representada al Bush Theatre a l’oest de Londres mentre al teatre s’hi feien obres a causa d’una inundació. Terminal 5 va ser escrita per ser representada juntament amb una peça de dansa per una jove companyia de teatre de Londres anomenada Dry White. Finalment va veure la seva estrena professional l’estiu passat al Festival d’Edimburg.
Però totes dues es retroalimenten, crec.
Totes dues són monòlegs, és clar. El monòleg pot ser una forma teatral sorprenent per la seva cruesa i amb una franquesa que et pot arribar a obsessionar. Totes dues són històries sobre pares. Totes dues són estudis sobre el matrimoni i les seves possibilitats i crisis. Però, per sobre de tot, totes dues estan forjades amb material londinenc.
Jo no vaig néixer a Londres. M’hi vaig traslladar fa disset anys, quan en tenia 23, amb la intenció d’anar-me’n al cap de dos anys. No ho vaig fer. No vaig poder.
Londres és una ciutat solitària i maltractada que s’estén sense control. Set milions de persones es creuen llambregades mentre proven d’evitar tot contacte visual. És una ciutat d’una riquesa històrica que prova de reconstruir. Està partida per un riu. És una ciutat definida per segles de guerra i foc. És un ciutat gravada per la verola.
Però són les contradiccions la que sobretot la defineixen.
I encara més sorprenent, és una ciutat rica en humanitat i salvatgement hostil alhora. És un lloc d’esperança i desesperança a parts iguals. D’història i ignorància, d’alcohol i pensament.
És la ciutat en què vaig començar la meva família i ara espero viure-hi la resta de la meva vida. Suposo que espero viure a la mateixa casa.
Però és aquesta mateixa ciutat, en la seva violència i solitud, la seva esperança i por, la que confereix a aquestes dues peces una identitat compartida. És per això que dóna el seu nom a aquest aparellament.

Simon Stephens