Vespres de la Beata Verge

Sinopsi

Un pare ha vingut a recuperar el cos del seu fill, que s’ha suïcidat a les aigües de la base d’hidroavions. Mentre espera que s’acabi l’autòpsia, en la foscor d’un dipòsit de cadàvers, evoca com va ajudar aquell fill —simulant secundar-ne la bogeria— a afrontar i a superar els obstacles i paranys del traspàs durant el transcurs d’una tumultuosa trucada telefònica nocturna.
Una decisió extrema genera una entesa fatal en un llenguatge extrem: o millor dit, capaç de desfer els nusos d’una existència «dramàtica», densa en problemes dispersos, en accidents. Allò que pot afavorir, fora de qualsevol litúrgia, el retrobament amb el mite.
Així, per camins casuals, donat que la poesia és l’ocasió, el protagonista arriba a una consciència, encara que sigui opaca, de la impossibilitat d’evitar la tragèdia: una impossibilitat que demana la innocència del protagonista, el destí del qual es troba atrapat en un conflicte de forces remotes i estranyes. Tant com per impedir que arribi a plantejar-se la mateixa idea de justificació.
Tot plegat genera en ell un patiment tràgic que, si bé no el redimeix (de què, d’altra banda?), el fa partícip d’una faula originària, d’una identitat.

Antonio Tarantino

Sobre l’obra

Vaig escriure Vespres de la Beata Verge després d’un succés. Un noi que vivia al meu edifici havia començat a prostituir-se transvestit prop de la caserna Cavalli, on havia fet el servei militar uns mesos abans. Això havia provocat un violent conflicte amb el seu pare, després del qual havia abandonat la llar familiar per anar a viure a Milà. Un dia em vaig assabentar que aquell noi s’havia suïcidat, llançant-se per la finestra.
Aleshores, em vaig inventar una nova versió de la història: el pare, una nit, rep una trucada telefònica del fill, que li confessa la seva intenció de suïcidar-se. El pare comença a inquietar-se. Aquest pare –que és un modest venedor ambulant, un home que juga a cartes, que s’expressa en un llenguatge rude, la llengua dels mercats, la llengua que sol utilitzar per criticar la seva dona i els seus fills– comença a poc a poc a expressar-se en un altre registre. A través de l’ús d’una mena de llengua poètica, intenta acompanyar el seu fill cap a la salvació, en aquest trànsit entre la vida i la mort. Una salvació propera a la imatge del Leteu, el riu de l’oblit, és a dir, una salvació cap a un paradís pagà.
El pare va a recuperar les despulles del seu fill al dipòsit de cadàvers de Milà per tornar-lo a portar a Torí. En aquest moment del drama, el pare truca a totes les portes: a casa d’una comtessa, a un institut religiós, etcètera, per recollir diners per al funeral del seu fill i poder-lo enterrar dignament. L’amor tardà del pare pel fill que ha transgredit les normes socials potser té el poder de redimir la figura mateixa del pare.

Antonio Tarantino
[extret de vesprodellabeatavergine.eu]