Antonio Tarantino

Desde el principio, Antonio Tarantino se dedicó a la pintura, i no va ser fins ben entrat en la maduresa que va iniciar-se en l’escriptura dramàtica. El seu nom va irrompre amb força en el panorama teatral italià quan l’any 1993 va guanyar (amb un veredicte unànime) l’important premi Riccione Ater de Teatre per Stabat mater i La passione secondo Giovanni. La temporada següent, el monòleg Stabat mater va ser dut a escena pel director tunisià Chérif i de seguida es va convertir en un èxit nacional: l’escriptura d’aquest dramaturg “debutant” amb cinquanta-sis anys va suscitar un entusiasme que poques vegades la crítica italiana havia demostrat. L’any següent, el mateix director va presentar també La passione secondo Giovanni. Posteriorment vindrien les Vespres de la Beata Verge i Lustrini, totes elles amb un gran èxit. Les quatre peces configuren la “tetralogia de la cura”, un projecte que, partint dels mites evangèlics, revisa els grans mites d’Antígona i Medea, uns mites que l’autor considera submergits en les obscures profunditats del subconscient col·lectiu que per als europeus és el món antic. Posteriorment, l’obra de Tarantino s’ha concentrat en la història més recent, com el final de la RAF a Alemanya o el conflicte entre palestins i israelians.Obra: Stabat Mater (dins la tetralogia Quattro atti profani, 1993), Passione secondo Giovanni (dins la tetralogia Quattro atti profani, 1993), Vespro della Beata Vergine (dins la tetralogia Quattro atti profani, 1993), Lustrini (dins la tetralogia Quattro atti profani, 1997), Materiali per una tragedia tedesca (1997), Stranieri (2000), Trattato di pace (2001), La casa di Ramallah (2002), La pace (2002), Conversazioni (2003), Esequie solenni (2003), Cara Medea (2003) i Gramsci a Turi (2008).

A la Sala Beckett, d’aquest autor s’hi ha pogut veure Vespres de la Beata Verge (2012).