Clémence Weill

Actriu, directora i autora, segons l’ocasió. De la seva formació cal destacar les seves interpretacions i estudis a l’escola Claude Mathieu, i també amb (per citar-ne un parell) Jean-Louis Hourdin i Matthias Langhoff.

Durant una època va adaptar/crear L’Opéra du Dragon (H. Muller,) Mars (F. Zorn), Mesure pour mesure (Shakespeare), Une fable sans importance… I fins i tot va dirigir L’histoire de Melody Nelson amb J. C. Vannier a la Cité de la musique, cosa que va resultar una aventura de bojos.

Un matí qualsevol va començar a escriure. Des d’aleshores surt a fer preguntes als seus conciutadans sobre els grans temes que se li (se’ns) escapen (l’economia, les creences, la democràcia, les fronteres, Europa… aquestes coses). D’aquí surten els textos que apareixen més avall, alguns publicats i d’altres representats.

Viatja més o menys lluny, pels racons d’Atenes o la campanya francesa.

Cofunda o col·labora amb col·lectius contestataris, artesans iconoclastes, creant sovint formes híbrides, compromeses i que no es prenen gaire seriosament elles mateixes. Esmentem per amor i a raig: Des Clous dans la tête, el club d’autors ACMÉ (escriptura col·laborativa), L’Invention de moi (L’éphémère saga), L’Atome (Julien Avril), Cécile Tonizzo o Le Discours de l’incertitude Volontaire (amb S. Dufouleur).

La resta del temps arxiva, retalla i enganxa imatges, frases, fragments de realitat i fotos de Joe Dassin.