Dario Fo

Actor i autor teatral italià. El 1953 va abandonar els estudis d’arquitectura per dedicar-se al teatre. Amb la seva muller Franca Rame va fundar el 1958 la primera companyia i, posteriorment, les de Nuova Scena (1968) i La Comune (1970). Més adepte de la tradició popular que no pas dels autors clàssics, el teatre de Fo incideix sempre en la crítica de l’autoritat (església, estat, poder econòmic, etc.) des d’un punt de vista burlesc i paròdic i amb implicacions d’agitació. Chi ruba un piede è fortunato in amore (1960), Settimo, ruba un po’meno (1964), La signora è da buttare (1967), Mistero buffo (1969), Morte accidentale di un anarchico (1970), la seva obra més coneguda, Pum, pum! Chi è? La Polizia (1972), Non si paga, non si paga (1974), La Marijuana della mamma è la più bella (1976), Coppia aperta, quasi spalancata (1983), Quasi per una donna: Elisabetta (1984), Il diabolo con le zinne (1996), Lo santo giullare Francesco (2000), Da Tangentopoli all’irresistibile ascesa di Ubu Bas, Caravaggio al Tempo di Caravaggio (2003) o Il tempio degli uomini liberi (2004) són algunes de les seves obres.

El 2002 va dirigir l’òpera de Rossini Il viaggio a Reims. Cal destacar també la important labor pedagògica que ha desenvolupat en seminaris i publicacions, com Manuale minimo dell’attore (1987), assaig de tècnica i teoria teatral on defensa el teatre procedent de la tradició popular de la Commedia dell’Arte. Des de la seva pàgina web a internet edita ‘Il Cacao della domenica’, singular i corrosiu periòdic des d’on ha donat a conèixer la seva comèdia Il porco (2000). A banda d’això, ha publicat la seva autobiografia, Il paese dei Mezaràt (2002). El 1997 va rebre el premi Nobel de literatura.

A la Sala Beckett, d’aquest autor s’hi han pogut veure La tigressa i altres històries (1994).