Enric Casasses

Poeta, rapsode i traductor. Els seus primers llibres daten de principis dels anys 70, i amb el temps ha anat assolint reconeixement dins el panorama poètic català. A la pàgina de la Biblioteca Virtual de Joan Lluís Vives, se’n fa aquesta valoració: “és un dels més interessants innovadors de la creació poètica dels últims anys. Compta amb una producció molt heterogènia i extensa, en la qual ha sabut adaptar a les seves necessitats expressives, de manera original, influències literàries tan dispars com la poesia medieval i el vers lliure. Actualment es troba experimentant amb formes inventades.”

La seva obra es pot considerar transgressora, mentre que els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d’una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular.

Mostra influències molt heterogènies, de la poesia medieval al surrealisme, passant pel renaixement i el barroc. El crític Manuel Guerrero el considera hereu “del verb poderós d’autors com Salvat-Papasseit, Foix, Brossa, Vinyoli o Ferrater“. El mateix Casasses s’ha confessat tributari i admirador d’autors com Víctor Català, Mercè Rodoreda o Fages de Climent.

El seu primer llibre, titulat La bragueta encallada, el publica el 1973. Durant els anys següents segueix escrivint, però no és fins el 1991 que publica la seva segona obra, titulada La cosa aquella, que rep el premi Crítica Serra d’Or. El 1993, l’obra No hi érem rep el Premi de la Crítica de poesia catalana. És aleshores quan comença a assolir més fama.

Cal tenir en compte, també, obres escrites en prosa, que són reculls de col·laboracions en diaris o altres publicacions, encara que també s’hi incorporen textos inèdits. És el cas d’El poble del costat. La força dels textos, tant pel què s’hi diu com per com es diu, colpeix el lector.

Algunes de les publicacions on col·labora o ha col·laborat són les revistes artesanals ‘Foragitats. Art i poesia’ (del col·lectiu ‘foragitats per dintre’) i ‘Pèl capell, exili interior‘ (Calonge de Mallorca i Barcelona), entre d’altres.

D’aquest autor, a la Sala Beckett s’hi ha pogut veure Do’m (2003).