Heiner Müller

Va ser un escriptor i dramaturg que va viure com a soldat els últims dies de la II Guerra Mundial i que, després de ser capturat pels soldats nordamericans, va tornar al seu país, aleshores convertit en la República Democràtica Alemanya, el 1949. Allà va treballar en una llibreria i també com a periodista, període durant el qual va començar a escriure obres teatrals. Una de les primeres va ser Zehn Tage, die die Welt erschütterten (Deu dies que van fer estremir el món; 1957), coescrita amb Hagen Müller-Stahl i basada en la novel·la de John Reed sobre la Revolució Bolxevic. Aquest treball, i d’altres de posteriors, el van convertir en un dels dramaturgs més destacats de la RDA. De seguida, però, amb peces com Els camperols (1961) i La construcció (1965), van començar els problemes amb les autoritats, que van prohibir, censurar i denunciar els seus treballs. És aquest enfrontament el que el porta a començar adaptar tragèdies gregues –Èdip Rei (1967) i Filoctetes (1968) de Sòfocles o el Prometeu (1969) d’Èsquil-, i obres de Shakespeare, amb les quals difícilment podia topar amb el règim comunista. A partir dels anys 70 i 80, quan va començar a col·laborar amb companyies d’Occident, el seu treball va ser àmpliament reconegut a tot el món i a tornar a guanyar acceptació a la RDA.

Autor de peces tan conegudes com La missió i La màquina Hamlet (totes dues posades en escena per Carme Portaceli el 1990 i el 2003, respectivament), va ser un dels directors artístics de la companyia teatral del Berliner Ensemble i va presidir l’Acadèmia de les Arts del seu país. El 1990 va ser convidat a dirigir una posada en escena de Tristany i Isolda al Festival de Bayreuth. Mort el 1995, els seus últims anys va mantenir una intensa activitat com a autor de poesia.

D’aquest autor, a la Sala Beckett s’hi han pogut veure Filoctetes (1997) i Máquina Hamlet (2004).