Joan Brossa

Joan Brossa i Cuervo va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de gèneres (literari, visual, escènic, instal·lacions, poemes objecte, poemes corporis…). És el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX. Va néixer a la ciutat de Barcelona, concretament al desaparegut carrer de Wagner del barri de Sant Gervasi. Amb un pare gravador i una mare mestressa de casa, Brossa se sentí més identificat amb la família paterna que no pas amb la materna, nucli on imperava un ambient més conservador, però la mort del pare quan encara era un nen l’obligà a viure amb la família de la mare. Pel que fa a la seva vida d’estudiant, Brossa s’hi referia amb poc entusiasme, creia que l’escola era una mena d’estafa on només s’ensenya “cultura d’opereta”, tal com es veu reflectit en una de les seves frases cèlebres: “les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen”.

Els seus inicis literaris se situen a l’entorn de quan el poeta té divuit anys i és cridat a lluitar al front de Lleida amb els republicans. A la guerra s’inicia la seva carrera literària. Concretament, li demanen que escrigui un text al butlletí del batalló per animar els seus companys al front. Després de la derrota va haver de fer el servei militar a Salamanca. En tornar a Barcelona (1941) es relacionà amb J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, màxims representants de les avantguardes d’abans de la guerra. La coneixença del poeta brasiler João Cabral de Melo Neto (1948), aleshores vicecònsol a Barcelona, fou determinant per a què l’obra del poeta adquirís un fort compromís social, palès en el seu cabdal poemari Em va fer Joan Brossa (1952), considerat un dels primers exemples europeus d’«antipoesia». El 1947, amb un grupet de joves artistes, fundà la revista Algol, de la qual en sortirà un únic exemplar. L’any següent, amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart, Arnau Puig i altres fundà la revista avantguardista Dau al Set. L’any 1949 havia publicat el primer llibre de poemes (Sonets de Caruixa) i el 1951 havia estrenat les primeres peces teatrals en ambients privats.

El reconeixement públic li vingué força més tard: l’aparició el 1970 del seu volum Poesia rasa, recull de disset llibres de poemes anteriors que havien tingut una minsa difusió o que encara eren inèdits, va sacsejar fortament el panorama literari català. Al llarg de la seva vida col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres: entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Miró, Modest Cuixart, Eduardo Chillida, Pere Portabella, Josep Maria Mestres Quadreny, Perejaume, Frederic Amat, Hausson, Carles Santos, Pep Bou, Chema Madoz i Fernando Krahn. Se’l considera un dels creadors de la poesia visual catalana juntament amb Josep Maria Junoy, Carles Sindreu, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet, amb mestratge reconegut per joves poetes com ara Enric Casasses o Accidents Polipoètics i contrastada influència en autors d’arreu. Per bé que la seva obra plàstica no ocupi més que una petita part de la seva enorme producció, mercès a ella Brossa ha esdevingut un referent mundial. Va morir el 30 de desembre de 1998 a la ciutat de Barcelona a conseqüència d’un vessament cerebral fruit d’una caiguda per les escales del seu estudi. La seva poesia escènica està recollida en sis volums, publicats entre 1979 i 1983.

A la Sala Beckett, d’aquest autor s’hi han pogut veure Strip-teases de butxaca (1992) i el Cicle Alternativa Brossa (1996), format per Núria Candela diu Joan Brossa i Brossa a la porta.