Lars Norén

De molt jove comenta a escriure poesia, i abans del vint anys publica el seu primer llibre de poemes Liles i neu, al qual seguiran Residus verbals d’un esplendor passatger, Salomé i l’esfinx, Revòlver o Poemes solitaris. Després de provar també sort amb la novel·la, l’any 1973 escriu la seva primera obra de teatre, El llepaculs del sobirà, un encàrrec del Dramaten d’Estocolm. A partir d’aleshores abandonarà de mica en mica la poesia i la novel·la per dedicar-se exclusivament a escriure per al teatre, la ràdio i la televisió. La seva qualitat com a escriptor i la seva força dramatúrgica han fet que la crítica especialitzada el compari amb August Strindberg.

El tema més recurrent de la seva obra se situa al voltant de les relacions familiars, de la tirania dels pares, de l’esperit de revolta dels fills, de les desviacions sexuals, de la follia que amenaça els uns i els altres constantment. Els seus personatges es mouen en una tensió interior que molt sovint es a punt d’esclatar, fins a fer-se gairebé insuportable. El llenguatge que utilitza en els seus diàlegs és realista i quotidià per tal d’acostar-se a l’espectador i endinsar-se en la part més íntima i fosca de l’ésser humà.

Algunes de les seves obres de teatre són Munich-Athènes (1981), Dimonis (1982), La nit és mare del dia (1982), La vetlla (1983), Els Comediants (1985), Tardor i hivern (1987), Hebriana (1988), Estiu (1989), Perdut i trobat (1991), Sang (1994), Els absents (1995), Categoria 3.1 (1997), Novembre (2001), Música silenciosa (2002) i Biografia d’ombres (2004).

A la Sala Beckett, d’aquest autor s’hi ha pogut veure Dimonis (2006).