Manuel de Pedrolo
Escriptor. Va conrear tots els gèneres literaris: a més de la narrativa, i especialment la novel·la, que constitueix, amb diferència, el gruix de la seva producció, va ser autor d’alguns volums de poesia (Ésser en el món, 1949; Simplement sobre la terra, 1983 i Arreu on valguin les paraules, els homes, 1975) i d’una obra teatral comparativament poc extensa però significativa (Cruma, 1958; La nostra mort de cada dia, 1958; Homes i no, 1959; Tècnica de cambra, 1961; Algú a l’altre cap de peça, 1962; Darrera versió per ara, 1963; Situació bis, 1964; Pell vella al fons del pou, 1976; Aquesta nit tanquem, 1978; Aquesta matinada i potser per sempre, 1980, o D’ara a demà, 1982), que s’ha classificat dins el teatre de l’absurd. Els grans temes que dominen aquestes peces —els personatges de les quals són, quasi sempre, abstraccions genèriques, no individus— són la problemàtica de la llibertat i de la comunicació entre els homes.
Quant a les narracions i novel·les, a causa primordialment de la censura, moltes de les seves obres van ser publicades al cap d’anys d’haver estat escrites. Destaquen Balanç fins a la matinada (1963), Joc Brut (1965), Avui es parla de mi (1966), Totes les bèsties de càrrega (1967), Solució de continuïtat (1968), Un amor fora ciutat (1970), Mecanoscrit del segon origen (1974) o Acte de violència (1975). A partir del 1963 va començar el corpus novel·lístic titulat Temps obert, que comprèn una sèrie de novel·les que parteixen d’una situació —un bombardeig durant la guerra civil— que provoca diverses conseqüències de les quals arrenquen un conjunt de situacions simultànies i excloents, que formen el nus del relat. En formen part Un camí amb Eva (1968), Se’n va un estrany (1968), Falgueres informa (1968), Des d’uns ulls de dona (1972), Unes mans plenes de sol (1972) i L’ordenació dels maons (1974). Va publicar, encara, altres sèries, com la tetralogia de La terra prohibida: Les portes del passat (1977), La paraula dels botxins (1977), Les fronteres interiors (1978) i La nit horitzontal (1978), la sèrie Anònim: Anònim I (1978), Anònim II (1981) i Anònim III (1981), i la sèrie dels Apòcrifs: Apòcrif u: Oriol (1982), Apòcrif dos: Tino (1983), Apòcrif tres: Verònica (1984) i Apòcrif quatre: Tilly (1985).
La seva obra, i sobretot la narrativa, es troba equidistant dels dos corrents que van marcar la narrativa mundial de la postguerra: l’existencialisme i el conductisme. La instància transcendent el va empènyer a vegades cap al simbolisme (Totes les bèsties de càrrega), i unes altres el testimoniatge li va exigir un sever fresc fenomènic (Si són roses floriran). Encara que el van temptar la problemàtica del punt de vista, el monòleg interior (a nivell conscient i del subconscient) i la investigació de l’escriptura, el seu touch personal va dominar les experiències fins a assolir un cosmos pedrolià.
Va col·laborar com a articulista en la majoria de les revistes catalanes i es va convertir en una referència intel·lectual de l’antifranquisme i el catalanisme. Amb la transició al règim de monarquia constitucional espanyola, va fer explícit un independentisme sense concessions que li va costar, segons alguns, una certa marginació tant literària com en l’opinió pública. Va obtenir diversos premis literaris, entre d’altres el Joanot Martorell, el Víctor Català, el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana i el d’Honor de les Lletres Catalanes. Coneixedor de la llengua anglesa, va ser assessor literari i traductor de l’Editorial Albor, i va dirigir la col·lecció la Cua de Palla d’Edicions 62.
A la Sala Beckett, d’aquest autor s’hi ha pogut veure Violació de límits (2000).