Mercedes Boronat

En finalitzar els estudis de dansa a l’Institut del Teatre, el 1986 inicia un període de formació a New York a la Martha Graham School, a la José Limón Dance Company i al Merce Cunningham Studio.

A la seva obra pot intuir-se la influència de les tècniques i estils apresos a les escoles d’aquests tres grans mestres de la dansa moderna. Qüestions que apareixen a les seves peces, com el control corporal, el paper que juga el terra en la dansa o l’expressivitat inherent als moviments viscerals i, en cert sentit, violents capaços de transmetre un alt grau d’espiritualitat i emoció, provenen sense dubte de l’escola Graham. Altres nocions també presents a la seva obra, com la caiguda i recuperació, o la interacció entre pes i ingravidesa, beuen de la companyia de José Limón. I finalment, el fet de treballar en el terreny limítrof entre la dansa i la performance, i la seva concepció no-lineal ni figurativa sobre la dansa, la base de la qual s’estableix segons el moviment pur, estan influïts, irrevocablement, pels aprenentatges adquirits a l’Estudi de Merce Cunningham.

El 1987 guanya el II Premi Tórtola de Valencia amb Jaucetz Gött, iniciant la seva carrera com a coreògrafa. El 1993 crea la companyia Satsumas, amb la qual dirigeix diversos espectacles, entre els quals destaca Petunias (1995). El 2001 crea The Red Fox, una peça per al film The Tulse Luper’s Suitcase de Peter Greenaway. Al llarg de la seva carrera ha ideat múltiples produccions de teatre i òpera i ha estat directora d’escena de diverses companyies emergents.

Actualment, el seu treball fusiona les arts escèniques i les arts visuals, i alguns exemples destacables són la vídeo-performance Moksha (2008), les produccions escèniques Magic Home i Butterfly (2008), o les instal·lacions performatives To Vibrate (2010) i la trilogia Cold-Fred-Frío (2008), The End. Off (2009) i To Cook For (2010).

Així, partint d’una extensa formació i experiència, el treball de Mercedes Boronat s’ha anat ubicant en un terreny intermedi entre la dansa i la performance, en una recerca permanent de l’essencialitat del moviment.