Robert Walser

Robert Walser va abandonar l’ofici d’escriure i tota activitat literària després d’haver omplert, en la seva darrera etapa creativa, pàgines i més pàgines de textos microcal·ligrafiats a llapis en què l’única lògica narrativa és la de la lliure associació d’idees i estats d’ànim. Afeccionat al passeig com a actitud vital i estètica, la seva prosa és una invitació al preciosisme i al somnieig intel·lectual.

Walser, que entre moltes altres ocupacions laborals havia treballat com a criat en una casa senyorial, va assolir als inicis de la seva carrera literària un cert prestigi a Suïssa i Alemanya. Tot i això, Walser no es va sentir mai còmode en el seu paper d’intel·lectual i va anar allunyant-se progressivament dels cercles literaris i socials. Els germans Tanner (1906), L’ajudant (1908) i Jakob von Gunten (1909) són les seves tres novel·les més conegudes, escrites durant la seva estada a Berlín. A partir de 1931, Walser inicia un procés de reclusió personal que el durà a viure en clíniques de repòs o petits apartaments Finalment, opta per viure els darrers vint anys de la seva vida en un hospital psiquiàtric i mor un dia de Nadal, passejant per la neu. No obstant, la seva original obra narrativa (novel·les, relats, proses diverses i també alguna peça de teatre) va atreure ben aviat l’atenció d’autors com ara Franz Kafka, Herman Hesse o Walter Benjamin, entre d’altres. No ha estat fins a finals de segle XX que l’obra de Walser no ha començat a ser traduïda, editada i reivindicada als cercles literaris internacionals.

D’aquest autor, a la Sala Beckett s’hi ha pogut veure l’adaptació dramàtica que Toni Casares va fer de la seva novel·la Jakob von Gunten i que va dur per títol Aquí s’aprèn poca cosa (2009).