L’alegria

Extraradi d’una ciutat. Barri obrer d’habitatges barats de protecció oficial. Una zona pobra, degradada i oblidada per on no voldríem passar. La Júlia hi viu de lloguer amb el seu fill Eli, que té paràlisi cerebral. L’Eli té 20 anys i no parla, no pot caminar i veu passar els dies, un darrere l’altre, a la seva cadira de rodes. Però l’Eli pot somriure, i també sap acariciar. La Júlia el cria amb tendresa i atenció, sense laments, amb alegria. Una dona sense estudis ni recursos, que treballa fins esllomar-se per poder viure en condicions mínimes, que no són les adequades per a algú com l’Eli.

El noi ha crescut, i la Júlia té una hèrnia que no li permet carregar-lo en braços, com feia sempre, per poder baixar amb ell els nou esglaons de l’entrada i portar-lo al carrer. Així que ja no surt de casa. La Júlia està obstinada a resoldre aquesta situació fent construir una rampa per la qual poder baixar la cadira de rodes del seu fill.

Una simple rampa pot resultar una empresa impossible quan totes les condicions són desfavorables i si la seva consecució depèn de la voluntat i de la bondat dels altres.