paradís inundar, Avinguda Nacional i No em penedeixo de res
paradís inundar – Thomas Köck
Com cossos d’aigua, les paraules i les imatges que crea Thomas Köck a la primera part de la seva “Trilogia climàtica” planen sobre nosaltres. Són crescudes d’aigua del paradís que se’ns acosten com si fossin una maledicció, una revenja o una benedicció per a la terra? O és el propi paradís el que s’inunda i es torna inhabitable?
Amb un llenguatge poderós i farcit de comèdia melancòlica, a paradís inundar. simfonia extraviada Thomas Köck crea un fresc que comprèn des de les primeres fases de la globalització fins a l’actualitat: des de la febre del cautxú a finals del segle XIX que va afectar regions i pobles sencers fins a l’exportació esbojarrada de la cultura burgesa europea a través de la construcció de l’edifici de l’òpera, el Teatro Amazonas, passant per la història d’un ballarí que sent el poder en estat pur del món laboral actual (completament flexible, basat en projectes i en l’autopromoció). Les inundacions escombraran de la terra fins a la darrera traça d’humanitat, com un rostre a la sorra al fons del mar?
Amb paradís inundar. simfonia extraviada, Köck va guanyar el Premi Kleist al Dramaturg Emergent 2016 i va ser nominat al Heidelberger Stückemarkt 2016.
Avinguda Nacional – Jaroslav Rudiš
Es fa dir Vandam. Com Jean-Claude van Damme. És un heroi. Un guerrer. Continental. Ho sap tot dels combats. Tant en un sentit personal com històric. Té una opinió sobre tot. La política. Les dones. El món.
El 1989, a Praga, va marxar per l’Avinguda Nacional, on el 17 de novembre va tenir lloc una manifestació que va portar a la caiguda del règim comunista a l’antiga Txecoslovàquia. Va ser Vandam qui, amb el seu primer cop de puny, va fer girar les rodes de la història, tal com diu ell. D’això fa molt de temps, però. Des d’aleshores, pinta els terrats dels blocs de pisos als afores de Praga. I al vespre, seu al bar Severka. Aquest és el seu món. Aquí fan celebracions. Aquí xerren. És aquí on discuteixen de política. Es aquí on reneguen. És aquí on Vandam, de tant en tant, trenca les dents d’algú i dóna lliçons sobre la vida, tal com diu ell. Li agrada la Lucka, la noia de la barra, una dona simpàtica carregada d’energia i plena de blaus, com ell. Li agradaria sortir amb ella. I potser ella amb ell. Però no és fàcil. Tots dos tenen moltes ferides del passat.
En un monòleg corprenedor, Vandam explica les seves accions heroiques. Antics combats i guerres. Tot esperant que arribin més guerres i més combats. Explica la història de l’Europa d’avui. Parla de la seva família. Del seu pare. Del seu avi. I del seu fill, que no pot veure en persona. A Vandam li encanta xerrar i li agrada provocar. Potser, de vegades, aixecant el braç dret, evocant la salutació dels romans. Per tot seguit dir: “Humor txec”.
No em penedeixo de res – Csaba Székely
En Dominic és un pensionista d’edat avançada que viu sol en un pis petit. Cap dels seus veïns sap qui és realment: durant la dictadura de Ceausescu va ser un dels oficials d’alt rang dels serveis secrets romanesos, un torturador de sang freda. En Dominic no té remordiments, però, perquè creu que el que va fer van ser actes patriòtics. Ha passat pàgina amb el passat. Tanmateix, el seu passat no ha passat pàgina amb ell.
Un dia, un antic col·lega el va a veure per demanar-li un favor. El mateix dia, es fa amic de la filla del seu veí, que pateix el síndrome d’Asperger i que li capgirarà la vida. Aleshores, en Dominic s’adonarà que, per tal d’encarar el passat, ha de sobrepassar límits que mai no s’hauria imaginat ser capaç de traspassar. I així començarà el camí cap al penediment.
Amb el suport de:
